Franco Battiato, en la seva òrbita

Vam anar al Palau, dijous, amb totes les prevencions, preparats per menjar-nos sencera l'odissea electrònica retrofuturista de Joe Patti's experimental group (2014), i tot va acabar sent més dinàmic, poètic i commovedor del que ens temíem. Encara que aquest material recent no resulti transcendental en la carrera de Franco Battiato, sinó que sigui un viatge en el temps fins a les albors de les avantguardes analògiques.

El sicilià, a punt de complir els 70, va mirar cap a les seves arrels electròniques en la primera part de l'actuació al Guitar Festival, centrada en aquest disc de títol enigmàtic, encara que no tant (entenem que el tal Joe Patti és el seu àlter ego), a través de composicions que van fondre minimalisme, plans ambientals planadors i incursions en un prog-rock còsmic de traços germànics. Mitja hora en què Battiato, manipulant un sintetitzador vintage, i entre fonts electròniques i un piano que feien anar els seus dos col·laboradors, va evocar la música electrònica dels anys 70, a la qual ell mateix es va acostar en els seus primers àlbums, com Foetus (1971) i Pollution (1972). El seu do per a les melodies majestuoses va quedar deliberadament desdibuixat entre aquest material abstracte, encara que hi va haver seqüències d'un insinuant misticisme, com, per exemple, a L'isola elefante.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Battiato va utilitzar després aquest format de trio per viatjar a través de la seva trajectòria en adaptacions que es van allunyar dels ressons avantguardistes i van adoptar un aspecte domèstic, de techno-pop vuitanter, en peces com Il mantello e la spiga. Es va anar obrint pas el Battiato autor de belles cançons que semblen haver sigut fetes amb el propòsit d'il·luminar el costat ocult de la Lluna, màgiques i exploradores, amb ocurrències excèntriques i un gust per l'èpica: de L'ombra della luce a Stati di gioia, Shock in my town i L'incantesimo. Cors soviètics pregravats i poesia galàctica (ovacions per a L'oceano di silenzio, viatge al disc Fisiognomica, del 1988), amb un Battiato de poques paraules, capaç de construir una música molt evocadora i ambiciosa amb pocs recursos instrumentals. Tocant amb els auriculars posats, com vivint dins dels seus sons.

'HITS' DE BUTXACA / En altres recitals d'aquesta formació havia renunciat als seus hits, però al Palau, després de l'aparatosa seqüència de Fornicazione i No time to space, va obrir el guió amb Nómadas, en castellà, llengua a què va tornar a recórrer en altres peces dels 80 com les igualment populars La stagione dell'amore i Voglio vederti danzare. Excursions a Prospettiva Nevskij i L'animale, i una tornada al principi amb Proprietà proibita, peça de l'últim disc que havia quedat pendent. Toc de krautrock extemporani per a un músic que segueix girant en la seva pròpia òrbita.