«Els meus llibres em van ajudar a no ser una assassina»

L’escriptora nord-americana Sue Grafton, dijous a Barcelona.

L’escriptora nord-americana Sue Grafton, dijous a Barcelona. / JOAN PUIG

3
Es llegeix en minuts
ELENA HEVIA / BARCELONA

A la nord-americana Sue Grafton li falten cinc anys per fer-ne 80 i posar de passada el punt final definitiu al seu ja famós abecedari criminal. Llavors, la seva heroïna, la detectiva Kinsey Mulhoney, que s'ha mantingut durant tres dècades en els pretecnològics 80, pràcticament en tindrà 40. Mentre això passa, Grafton presenta W de whisky (Tusquets).

-¿Sabia on es ficava quan va decidir escriure una novel·la policíaca per a cadascuna de les lletres de l'alfabet?

 

-Tant de bo pogués dir que sí. Vaig vendre les primeres 60 pàgines de la novel·la i em vaig llançar a l'aventura. No sabia que el camí seria difícil. Tampoc, que em divertiria molt.

-¿Trenta anys després, com s'enfronta a la monotonia de la rutina, dels personatges i a aquests lectors que esperen sempre el mateix?

 

-Podria dir que m'ho passo bé quan em surt bé, però no sempre succeeix així. La meva feina com a escriptora és sobreviure. A cadascuna de les històries intento aportar-hi alguna cosa nova.

-¿Quina és la novetat de W de whisky?

 

-El tema dels sense sostre. Hi ha molta gent enfadada a Santa Barbara, on jo visc, perquè creuen que els indigents s'apropien dels recursos de la comunitat i interfereixen en la vida pública. Jo he volgut mostrar que per alguns la indigència és una forma de vida. Hi ha gent que ha escollit la llibertat de viure al carrer.

-Vostè no té l'aspecte d'algú interessat pel costat fosc de la vida.

 

-Crec que tinc bones maneres i intento ser sempre amable i generosa. Però acceptar la meva ràbia o la meva insatisfacció m'ajuda a connectar amb els personatges de les meves novel·les.

-¿Com aconsegueix alliberar-se de la violència de les seves novel·les quan torna a la seva vida quotidiana?

 

-Una copa de vi hi ajuda.

-¿Quina ha sigut la vegada que personalment ha estat més a prop del mal a la vida real?

 

-M'he divorciat dues vegades i el marit que tinc ara, amb qui ja fa 40 anys que estic casada, és meravellós. Però no sempre ha sigut així. En el meu segon divorci es va concentrar tanta ràbia i amargura que un dels motius pels quals vaig començar a escriure A d'adulteri va ser perquè contínuament estava pensant en formes de carregar-me aquell home. Els meus llibres em van ajudar a no convertir-me en una assassina. Traslladant aquells sentiments a una novel·la no només vaig aconseguir sublimar els meus pitjors instints sinó que a més vaig guanyar diners.

-En el seu llibre Kinsey y yo va revelar el patiment de la seva infància i l'alcoholisme dels seus pares.

 

-Em va semblar interessant que els lectors entenguessin d'on vinc. Crec que les persones ens entenem millor si compartirm les nostres penúries i les nostres decepcions. Per mi és una qüestió de transparència.

-Crec que el seu pare va ser un novel·lista policíac frustrat.  

-Va publicar tres novel·les negres, però no van tenir ressò. I lamento que fos així. No se li donava bé fer diners. Va treballar tota la seva vida i arribava just a final de mes.

-¿Sent haver aconseguit el que el seu pare no va aconseguir?

 

-Sí. A vegades penso que si hagués sobreviscut podríem haver mantingut un gran diàleg sobre l'escriptura. Potser hauríem col·laborat en un llibre, qui ho sap. O li hagués deixat que ell fes la X i la Z que falten.

-Confessi-ho, ¿no està una mica farta de Kinsey?

 

-Noooo. Kinsey sóc jo mateixa. Jo porto dues vides, la meva com a escriptora i la d'aquesta dona que té un únic vestit i es talla els cabells ella mateixa, viu tota mena d'aventures i no té por de la violència.

Notícies relacionades

-No la veig en aquesta tessitura. 

-Bé, últimament he après a disparar. És entretingut disparar una arma, en un camp de tir, és clar. Ho recomano. És una cosa que a les dones ens fa sentir poderoses. Amb una pistola a la mà, homes i dones som iguals.