Philip Kerr «En el futbol, només hi ha un llest de cada quatre»

Després d'haver evocat una bona part de la intrahistòria europea del segle XX en clau policíaca amb el seu detectiu Bernie Gunther, sota l'amenaça constant del nazisme, l'escocès Philip Kerr s'ha inventat a Mercado de invierno ( RBA) un heroi contemporani. Scott Manson és un tècnic de futbol mulat amb fortuna familiar i alguna ensopegada en el seu passat que acaba fent de detectiu ocasional quan el seu equip, el fictici London City, perd el seu primer entrenador. Algú sospitosament semblant a Mourinho.

-Em sembla que va veure el partit de diumenge al Camp Nou.

 

-Sí, hi vaig anar amb el meu fill. Vaig passar un fred terrible. Ho vaig fer com a documentació perquè aquest partit apareixerà a la novel·la que estic escrivint sobre Scott Manson. Jo sóc un gran seguidor de l'Arsenal i no tinc cap rancor al Barça per haver-nos guanyat a la Champions. He disfrutat molt veient Messi, Neymar i Suárez. De totes maneres, li he de dir que des d'un principi vaig creure que guanyaria el Vila-real. El Barça va tenir sort.

-Bé, se sol dir que el futbol sempre és imprevisible.

 

-És cert. És la seva millor qualitat.

-Tampoc el seu heroi, Scott Manson, sembla que sigui una persona gaire comuna en el món futbolístic. Un entrenador que llegeix la Divina comèdia i cita Shakespeare. ¿De veritat existeix gent així?

 

-N'hi ha molta més del que ens pensem. Als mitjans de comunicació els agrada fer-nos creure que els jugadors i els entrenadors tenen el cervell als peus, com diem en anglès. Però hi ha molta gent intel·ligent en aquest sector. Hi ha Brian Clough que brilla a les tertúlies. José Mourinho que sembla un filòsof. Arsène Wenger, un gran lector. I Roy Hodgson que parla quatre o cinc idiomes i té Albert Camus com a autor de capçalera.

-S'ha oblidat de fer referència a Guardiola.

 

-Sí, és clar. Podria ser que ens estiguem adonant que per ser bo en aquesta feina has de ser llest. La qual cosa no treu que hi hagi moltes persones en el món del futbol bastant curtetes. Jo diria que és una relació de quatre a una. Quatre ignorants i un de molt llest.

-¿Quan canviarà això? ¿Quan començaran a refinar-se els entrenadors?

 

-Crec que això ja ha passat duramt els últims 20 anys, amb gent més jove a la banqueta que no es volen mostrar amb un xandall sinó amb un car vestit d'Armani.

-¿I això no és una ostentació més en un esport que mou una quantitat indecent de diners?

 

-És veritat, el futbol rep moltes crítiques per això. Però també en reben els banquers i la gent de Hollywood. Ara tots estem més sensibles perquè l'economia dels ciutadans és molt precària. En la meva novel·la he intentat que aquest punt d'injustícia s'hi reflecteixi.

-La novel·la acaba amb una cita d'Aristòtil.

-És un acudit.

-Sí, però ve a dir que «tot es fa amb un objectiu i que aquest objectiu és el bé». Però no tot el que envolta el negoci del futbol és sant.

 

-És veritat, però és precisament això el que el fa interessant per a un novel·lista. Em podria haver centrat en l'Església anglicana, però hauria estat molt més avorrit. La gent vol llegir coses sobre joves que es porten malament.

-La seva novel·la reflecteix el fet que els últims anys aquest esport creat per anglesos està gestionat per estrangers. Hi ha els magnats russos o ucraïnesos i les inversions dels qatarians.

 

-Però són uns diners que han fet que els últims 20 anys siguem els millors. Si no fos així no hi hauria tants jugadors desesperats per jugar a Anglaterra. Els anglesos avui se senten molt orgullosos de la seva lliga, creuen que és la millor del món. I, ja sé que no em perdonaran que digui això aquí, però, sincerament, crec que ho és. El Barça que vaig veure diumenge no va jugar com un gran equip. Gràcies a aquestes inversions a la Premier League s'han generat llocs de treball, s'exporten els drets televisius i hi ha hagut una revolució en el món de l'esport.

-Zarco, l'entrenador que apareix assassinat, està modelat amb totes la característiques de Mourinho.

-Bé, és portuguès, atractiu, i li agraden les polèmiques.

-I a més és arrogant, no cal dir res més. És Mourinho.

 

-Però ell té un gos i fills i, fins on jo sé, no s'ha embolicat amb una acupuntora.

-Dir a la faixa de la novel·la que han matat un famós tècnic portuguès és una bona tècnica de màrqueting a Catalunya.

 

-Però en futbol mai no s'ha de dir mai. Que a Mourinho l'odiïn ara no significa que no pugui acabar al Barça. En això del futbol el que importa és guanyar partits.

-En la seva pugna amb Guardiola, Mourinho semblava un brivall de Shakespeare.

-És veritat, per això he agafat prestada la seva figura. A Anglaterra també és molt odiat. Però crec que si aconsegueixen separar els sentiments personals dels seus èxits, reconeixeran que ha estat molt positiu.

-En la seva novel·la, un jugador gai expressa el seu desig de sortir de l'armari. ¿Per què l'homosexualitat és l'últim tabú en el futbol?

 

-La majoria dels jugadors saben qui és gai i qui no. Això no és cap problema als vestidors. Però no passa el mateix amb l'afició. Hi ha gent que és capaç de cantar qualsevol cosa al camp per desestabilitzar l'equip contrari. El més pràctic és no donar cap motiu perquè t'odiïn.

-Les dones de les seves novel·les no s'assemblen a les dones models dels futbolistes.

 

-Gràcies. M'agrada que les dones siguin més intel·ligents que jo. Estic casat amb una d'aquestes.

-¿Que passarà amb el seu detectiu-entrenador a partir d'ara?

 

-He escrit una segona novel·la que transcorre a Atenes, en el context del col·lapse econòmic.

-¿I la tercera és la que tindrà lloc a Barcelona?

 

-Sí, en part; serà entre París i Barcelona. Aquest hotel on som [el Princesa Sofia] serà un dels escenaris perquè és aquí on negociava Guardiola. Manson és un gran fan del Barça.

-I es va formar amb Guardiola.

 

-Sí, i sent que hi està en deute. És per això l'ajuda quan té algun problema.

-¿Quina és la seva opinió de Guardiola?

 

-Il·lustra les enormes pressions a què es veu exposat un entrenador. La incidència d'atacs de cor entre ells és enorme.

-Era tal el carisma de Guardiola que es deia que si s'hagués presentat a les eleccions les hauria guanyat.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

 

-Uf, doncs llavors no estranya que marxés corrent. No hi ha res com la política per arruïnar una carrera.