Alicia Giménez Bartlett «La policia sempre ha de ser escrutada»

Fa gairebé 20 anys i quasi sense que la seva creadora s'ho proposés, va néixer, com un desfogament, una de les policies més exportables de la novel·la criminal local. A la criatura de ficció, Petra Delicado, i a la seva autora, la real, irònica i reposada Alicia Giménez Bartlett (Almansa, Albacete, 1951) les ha beneït ara el premi Pepe Carvalho, que aquest any arriba a la desena edició i que l'escriptora establerta a Barcelona rebrà el pròxim 5 de febrer a BCNegra, al Saló de Cent de l'Ajuntament. Ho farà amb un nou llibre, Crímenes que no olvidaré (Destino), una col·lecció de nou contes protagonitzats per aquesta inspectora dura i sensible a la vegada, com el seu nom indica.

-¿Va imaginar les nombroses alegries que li acabaria donant Petra Delicado quan se la va imaginar per primera vegada?

-Per mi només va ser un intent de fer una cosa divertida després d'Una habitación ajena, una novel·la molt exigent per a mi. Però la carrera de Petra ha tingut una evolució molt lenta des del 1996, amb pocs seguidors a Espanya, quan aquí la novel·la negra no acabava de triomfar. Després a poc a poc la van anar descobrint a Alemanya, a Itàlia, però va costar temps.

-I pel camí Petra també es va anar transformant, madurant...

-Jo creia que no. Que seria sempre igual, però m'he adonat que malgrat que s'ha mantingut durant anys en la quarantena i que tinc el propòsit que arribi als 50, les seves reflexions sobre la vida s'acosten més a la maduresa.

-Per veure l'evolució no hi ha res millor que Crímenes que no olvidaré, contes escrits entre 1997 i 2014. 

-Són gairebé tots encàrrecs. La majoria, del meu editor italià Antonio Sellerio, i altres, del meu editor alemany. Sellerio sol proposar un tema. Posa diversos autors de la seva quadra a treballar sobre ell, cada un amb el seu detectiu corresponent i és un format que té molt èxit.

-Diuen no li agrada gaire parlar de si mateixa.

 

-Però tinc l'habilitat d'aconseguir que la gent acabi explicant-me les seves coses i així jo m'escapo de fer-ho. Sí, sóc pudorosa, em produeix certa tensió.

-Com Agatha Christie, també arrossega literàriament el cognom del seu primer marit. 

-Del nom en té la culpa l'agent Carmen Balcells, que al principi d'entrar a la seva agència va fer una estranya profecia. Em va dir que amb el meu nom complet, Alicia Giménez González, no anava enlloc i ens vam posar a buscar cognoms fins que vaig arribar al del meu marit. «Bartlett, és perfecte, perquè faràs més carrera fora d'Espanya que aquí». ¡Això m'ho va dir el primer dia que ens vam veure i amb la meva primera novel·la encara no publicada!

-Vostè pertany a una generació que va córrer davant dels grisos. ¿Què fa fascinada per una policia nacional?

-Sí, ho confesso, vaig córrer àmpliament davant d'ells. Però també sóc de la generació que ha posat il·lusió als canvis. Ens vam creure que tot seria perfecte i entre els nostres desitjos hi havia una policia democràtica. Això es percep en Petra, el desig de tirar endavant i desmarcar-se de la policia franquista.

-L'hi preguntava perquè el cas 4-F ha tornat a posar en qüestió les forces de l'ordre.

 -I està bé que sigui així. La policia sempre ha de ser qüestionada perquè tot element d'un país que té la força a les mans és potencialment perillós. Perquè aquesta força pot ser exercida, algun cop, de manera non sancta. És evident que la policia fa una gran tasca social i que inclou gent estupenda, però com a cos ha de ser permanentment escrutat.

-¿Per què en les seves novel·les policíaques ha fugit sistemàticament de la realitat més immediata?

 -M'interessa més trobar el que és essencial i fugir del que és episòdic. En les meves novel·les, Petra i Garzón en els, passats, anys de bonança econòmica se sobresaltaven que hi hagués botigues d'espelmes o de pestanyes. Aquesta especialització en el luxe, en el no-res, per exemple, per a mi és un reflex més important que una datació històrica o sociològica. Jo escullo els temes per certa preocupació social i hi torno recurrentment com en el jazz.

-¿Com ha influït el seu pensament feminista en Petra?

 -Jo diria que gairebé sóc postfeminista. M'encantaria que no s'hagués de lluitar i ara prefereixo que lluitin altres i aconsegueixin aquest món feliç en què les dones puguin fer la seva voluntat sense sentiments de culpa.

-La culpa. Aquest sí que és un tema recurrent i jazzístic en les seves novel·les.

 -Les dones sempre ens sentim culpables. Potser les més joves aconsegueixin deslliurar-se'n perquè han sabut renunciar. No es pot ser alhora una mare meravellosa, una professional de primera línia i a sobre pintar-te bé els ulls. Has de relegar alguna cosa i moltes vegades es fa una elecció clara i dura: no tenir, per exemple, una relació amorosa; o al contrari, estar en un moment professional boníssim i deixar-ho tot per la família. La meva generació això no ho ha tingut clar, ho volíem tot. Érem gent, i hi incloc homes i dones, de dubte etern.

-En el fons les seves novel·les negres són molt amables. ¿No ha sentit mai la temptació d'enfosquir-les més?

 -Això té a veure amb el meu tarannà. Cada vegada em torno més covarda. Les coses m'impacten i em dolen. Dubto que pogués escriure res fosc, en el sentit de màxima tensió. Jo recordo que a Nido vacío, sobre la pornografia infantil a internet, la policia em va donar dades i em va oferir consultar un dossier de fotografies. No vaig ser capaç, ja no de descriure-ho, sinó de veure-ho. I si no ho veig no puc transmetre'n l'horror. No en sóc capaç. Qui esperi això de mi no ho trobarà. Sóc una feble dona (riu).

Notícies relacionades

Comprenent el seu humor

Relaxament i alcohol

-¿Li hauria agradat haver triomfat tant amb les seves novel·les no genèriques?

 -Em semblaria un abús. Jo estic contenta. He tingut èxit amb les novel·les que m'han acostat a la gent. Gent que a més et diu coses que et posen la pell de gallina. L'altre dia a la Barceloneta una senyora em va explicar que els llibres de Petra van fer riure una amiga seva amb càncer en el procés de la químio. Això és com una forta empenta. Després hi ha el prestigi i tota la resta. Jo em conformo amb el que tinc. El prestigi cada vegada m'importa menys. Estic encantada amb el que tinc. Considero que sóc molt afortunada.