Xavier Dolan: «'Batman' m'inspira molt més que el cinema d'Almodóvar»

El seu ascens en el panorama cinematogràfic internacional és un dels més precoços que es recorden. El quebequès Xavier Dolan va debutar com a director als 19 anys amb Yo maté a mi madre (2009) i ara als 25 ja té cinc pel·lícules, quatre de les quals van ser aplaudides a Cannes. Per l'última, Mommy, fins i tot va compartir el premi del jurat d'aquell certamen amb Jean-Luc Godard en persona. Acaba d'arribar a la cartellera, i explica la traumàtica relació entre una mare i el seu fill.

-Aquesta és la seva segona pel·lícula que tracta sobre la relació entre una mare i el seu fill. ¿És casualitat?

-No. Vaig fer Yo maté a mi madre per castigar la meva mare, i diria que Mommy és un gest de reconciliació, però no específicament envers la meva mare sinó envers les mares en general. La mare és una figura que m'inspira incondicionalment. Em fascina pensar que una dona té dues vides: una quan és jove i una altra quan es converteix en mare. I en el trànsit de l'una a l'altra els seus projectes, els seus desitjos i els seus somnis moren.

-Al seu dia ¿per què va voler castigar la seva mare?

-Vaig créixer tot sol amb ella, poques vegades veia el meu pare. I no ens enteníem. La recordo queixant-se pel preu de la gasolina quan m'acompanyava a algun lloc, o dient com era d'empipador cuinar per a mi. Em feia sentir que ser la meva mare no l'entusiasmava.

 

-¿Què té d'autobiogràfic Mommy?

-Jo també vaig ser un xaval violent. Buscava brega contínuament, i em partien la cara sovint. Ni tan sols sé per què. Sort que amb els anys he quedat més aviat escanyolit. Si hagués sigut un tipus gran, probablement ara seria a la presó. Ara utilitzo el cine per canalitzar aquesta violència. Per això escric personatges que criden. Que lluiten.

-¿Per què lluiten?

-Per la llibertat. Pel dret a una existència digna. Volen pertànyer a una comunitat, però la societat els condemna a l'ostracisme. Només volen que els facin cas, just com jo.

-Llavors deu estar content. Mommy ha rebut crítiques estupendes.

-Sí, sento que per fi m'he guanyat el respecte de la crítica. Fins ara sentia la seva condescendència, avaluaven les meves pel·lícules com si corregissin els deures de col·legi d'una criatura. Jo pensava, ¿no podran oblidar mai la meva punyetera edat?

-Vostè genera amors i odis igualment, ¿com hi brega?

-Llegeixo tot el que escriuen sobre mi. Les crítiques positives i les negatives, totes les entrevistes. És molt educatiu. Algunes crítiques negatives són molt interessants, però altres només són atacs personals plens de ràbia gratuïta. Em diuen arrogant. ¿I què si en sóc? Quan busques l'èxit, la humilitat és el teu pitjor enemic. Ja seré humil quan sigui al cim.

-¿Quins altres comentaris sobre vostè el molesten?

-En realitat, els adjectius que usen per descriure'm no m'afecten. El que sí que m'irrita és que em facin preguntes com: «¿Què se sent al ser un nen prodigi?». ¿Com se suposa que he de respondre a això? ¿Es pensen que em considero un nen prodigi? Els agrada veure'm com algú pedant i totalment narcisista. Per descomptat, no em coneixen. En realitat sóc bastant tímid. També és fals això altre que diuen que les meves pel·lícules intenten copiar les d'Almodóvar. ¡No les he vist!

-¿Ho diu seriosament?

-Totalment. Ni les d'Almodóvar ni les de Tarkovski, o Eisenstein, o Fassbinder. En termes de cultura cinematogràfica sóc un illetrat. En lloc de veure pel·lícules m'he dedicat a fer-ne. Per això el cine que vaig veure de petit continua sent la meva màxima influència. Cintes com La senyora Doubtfire, Batman o Titanic m'inspiren molt més que Almodóvar.

Notícies relacionades

Blur no té ningú que els canti

L’‘Abril’ canvia el seu dia de publicació al dissabte

-Ha fet cinc pel·lícules en sis anys, ¿no té intenció de parar?

-Sí, sí, la pròxima no la tindré a punt fins d'aquí dos o tres anys. No puc continuar fent una pel·lícula per any: produir-la, escriure-la, rodar-la, muntar-la, presentar-la a festivals, fer 2.000 entrevistes… Això et manté en un estat de tensió permanent. Entre els 19 i els 25 anys no he tingut vida. Si continuo així, em moriré.