Paolo Conte «La melancolia és un mal típic de la meva generació»

Un Paolo Conte ebri de creativitat acaba de llançar un nou àlbum, Snob. I la presentació mundial la va voler fer als cellers Braida del seu Asti natal, al Piemont. El cantautor i avocato italià, que al gener complirà 78 anys, torna en aquesta última collita discogràfica tan fondo i lleuger com sempre. Amb més històries explicades a bocins, amb més i variats personatges habitant en les seves cançons: des d'una noia gasela fins a una prostituta d'extraradi, una autoestopista d'idioma incomprensible i fins i tot un Kunta Kinte al qual esmenta amb cadència en la primera de les peces, Africa weds. Paolo Conte actuarà a l'Auditori l'11 de novembre, convidat pel Voll-Damm Festival de Jazz de Barcelona.

-¿És important sentir-se embriagat, seguir somiant?-¡És clar! Les meves cançons són això, somnis, fantasies. No he volgut mai fer textos precisos, tancats. M'agrada que cadascú faci el viatge que vulgui a través de la meva cançó. No pretenc que vegi exactament el mateix que jo. En una cançó jo puc veure vermell, i un altre, blau.

-¿Es pot viure sense somnis?

-No, impossible.-A pitjor. Ja no es respira l'aire artístic d'abans. Han caigut elements importants de la música com és el cas de l'harmonia, cosa que desemboca en el fet que la melodia s'empobreixi. No sento cap fascinació pel que es fa avui en dia. Sóc un vell que viu ancorat en certs principis estètics del passat que no puc oblidar. Les paraules modern i actual són termes molt diferents. Jo pertanyo al que és modern, i considero que el que és actual no és tan fort ni revolucionari com ho era precisament el que era modern.

-Han passat 40 anys des que es va iniciar en la música. ¿Com ha evolucionat el panorama?

-¿Hi ha indici d'optimisme?--No. Almenys de moment. Tant de bo arribi algú amb la força necessària per fer neteja. He conegut cantautors històrics i eren persones cultíssimes. I aquesta cultura no existeix. Abans, fer música era una cosa seriosa. Jo sempre he sigut un cas aïllat. No tenia el caràcter d'aquells cantautors, gent vinculada al món universitari, amb ganes de fer mobilitzacions polítiques i socials. I malgrat això, em van acollir, per ser alternatiu. De fet, sempre he sigut un nàufrag.

-La nostàlgia, la melancolia, segueix molt present en les seves lletres, i hi al·ludeix directament en la cançó Maracas. ¿Per què?-La melancolia és un mal típic de la meva generació. Mai hem estat tristos, però sempre melancòlics. Crec que és el nostre antídot contra la tristesa. En moltes de les meves cançons explico coses de la meva joventut, i el passat és sempre nostàlgic.

-¿I què me'n diu de la ironia que destil·len sempre les seves lletres?-Quan parlen de la meva feina molta gent diu que hi ha ironia, però per mi la ironia és massa amarga. Prefereixo definir el que faig com a humorisme. Procuro riure-me'n de mi mateix.

-Posats a triar em sento més un dandi. Sempre he pensat que existeixen tres classes de persones que es distingeixen de la resta i d'alguna manera s'assemblen: l'intel·lectual, l'esnob i el dandi. I d'aquestes tres em quedo amb el dandi, que és el més pur i profund. L'esnob és superficial.

-En el tema que bateja el disc explica la història d'un esnob que arriba a una ciutat de províncies i amb el seu aire sofisticat desbarata la vida d'una parella. ¿Què hi ha d'esnobisme en vostè?

-Aquest és el primer disc que grava sense el seu productor de capçalera, Renzo Fantini. ¿Com ha portat l'absència, la mort de l'amic?-El trobo a faltar molt. Era un estimadíssim amic i un òptim productor, amb gran sensibilitat. Tenia el do de veure les coses amb perspectiva. A vegades l'autor hi està massa involucrat. Ell sempre agafava la distància justa. Però com que ell es fiava molt de mi, he decidit ara jo també fiar-me'n de mi.

-Una curiositat. ¿Per què esmenta tantes vegades Kunta Kinte en la peça que obre el disc? Hi deu haver qui per edat no deu haver vist la sèrie, i qui potser no sap que es tracta del protagonista de la novel·la Arrels, d'Alex Haley.-Nosaltres, els vells, estem obligats a despertar la curiositat dels joves. La cançó va sobre una parella que viu a l'Àfrica, en un poble amb tradicions antigues. Però ells són joves, tenen mòbils, i després de dues o tres trucades resulta que s'enamoren. Tots dos són uns apassionats del tennis. Durant tota la cançó, hi ha una pilota que salta d'un costat a l'altre. I la família dels nuvis va al casament amb samarretes del torneig de Wimbledon.

-Es nota que fent aquest disc s'ha divertit molt...-És cert. Així ha sigut. I m'alegro que es noti.

-En plena efervescència de les xarxes socials i amb tantes noves tecnologies, ¿segueix component amb paper i llapis?-Sí, sí. Sempre componc amb paper, llapis ¡i moltíssima goma d'esborrar! [rialles].

-La seva cançó Via con me és la sintonia de l'anunci de colònia Valentina. Hi ha artistes que consideren que cedir la seva música a la publicitat és gairebé prostituir-se. ¿Què els contestaria?-Que no hi estic d'acord. A més, jo no he fet mai publicitat en primera persona. Mai he posat la meva cara per vendre res. Simplement, han utilitzat la meva cançó.

-Més enllà de l'efecte mediàtic, vostè sempre ha estat considerat un artista de culte. ¿El molesta?-Al contrari, m'agrada. Significa que he aconseguit el que volia, que no era precisament ser famós. No he desitjat mai l'èxit massiu. M'agrada tenir un públic de qualitat, que és exactament el contrari a un gran nombre de públic.

-El cafè sempre ha aromatitzat el seu cançoner. L'ha esmentat en peces com Sono qui te sempre più solo, La riconstruzione del Mocambo i Gli impermeabili. I en aquest disc és fins i tot al títol d'un tema: Donna dal profumo di caffè. Com a bon italià, ¿tan cafeter és?SEnDCafè és una paraula que va bé per a les rimes. I curiosament, el cafè que més m'agrada és el brasiler, perquè és més perfumat. L'italià és massa fort; concentrat.

[Com un ressort, es treu un cigarret de la capsa de Malboro i es posa a fumar].

-¿Fuma gaire?-No, ara em cuido. Uns 7 o 8 cigarrets al dia. Abans, molt més.

-¿I se sent a gust vivint al camp?-Sí. Allà segueixo vivint amb la meva dona i els meus dos gossos.

-En moltes ocasions parla de la seva recerca de l'autenticitat. ¿L'ha trobat?-M'he passat la vida així. Existeix, però crec que canvia de codi per no ser reconeguda. O potser simplement no la sabem reconèixer.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

-Una de les seves noves peces es titula L'uomo specchio. ¿Com és el Paolo Conte que li reflecteix el mirall?-Buf [s'arronsa d'espatlles].

-¡Un home atractiu![Un somriure per resposta. I un petó llançat a l'aire].