PRESENTACIÓ DE L'ÚLTIMA NOVEL·LA DE L'AUTORA D''ART'

Les parelles tristes de Reza

Ni un matrimoni se salva del desastre a 'Feliços els feliços'

Imatge promocional de Reza, que ahir es va negar a ser fotografiada.

Imatge promocional de Reza, que ahir es va negar a ser fotografiada.

3
Es llegeix en minuts
ERNEST ALÓS / BARCELONA

Una constel·lació de 18 personatges, amb episodis que acaben relacionant unes parelles amb altres, acaben construint l'última novel·la de la dramaturga i novel·lista Yasmina Reza, Feliços els feliços (Anagrama, en català i castellà), que ahir va presentar a l'Institut Français de Barcelona. Malgrat el títol, ni un se salva de la desgràcia, o com a mínim d'una certa infelicitat. Un jugador de bridge que es menja un rei de trèvols després d'una mala jugada de la seva dona, una parella que arriba a les mans per l'elecció d'un formatge al súper, adulteris rutinaris... fins i tot l'única parella més o menys ben avinguda pateix en silenci que el seu fill es cregui Céline Dion, fins al punt de parlar amb accent quebequès.

«Hi ha alguns moments molt feliços. No tot és infelicitat al meu llibre», va respondre Reza a la roda de premsa que va oferir ahir. «No veig on és el pessimisme. Potser és realista. O lúcida», va afegir. El títol neix d'una cita de Borges: «Feliços els estimats, els amants i els que poden prescindir de l'amor. Feliços els feliços». És a dir, tothom pot ser raonablement feliç a la seva manera: «Ser feliç no depèn de les circumstàncies, sinó que és una disposició», creu l'escriptora francesa.

Tot feia témer que la roda de premsa d'ahir seria com un partit, en termes futbolístics, travat. L'editorial va anunciar que Reza no permetia que es prenguessin imatges d'ella (es va complir l'avís) i les seves primeres paraules van ser: «No tinc res a dir, val més que em plantegin preguntes». Però resulta que, una vegada entrats en matèria, l'escriptora es va mostrar loquaç i riallera. Encara que sense deixar de costat una certa reserva.

¿Viure en parella és bo per a l'amor? «Els nens, viure junts, compartir-ho tot, crec que no. És una estructura que pot destruir l'amor», es va respondre a si mateixa. «L'adulteri és a vegades necessari per al benestar de la parella», va sentenciar. I immediatament va afegir: «Veig que estan apuntant tots aquesta frase, i no m'agradaria llegir demà aquest titular. Perquè a mi mateixa no m'agraden els escriptors amb frases fetes, amb idees preconcebudes. La vida és... La parella és... Com a escriptors no sabem res, no som sociòlegs. Fer una afirmació així és el contrari del que ha de fer l'escriptor, que sempre ha d'estar dubtant».

Notícies relacionades

Mala sort, la frase li queda massa rodona. Com les de les seves obres teatrals. «No crec que pugui tenir dos estils -reconeix-. Fabrico els diàlegs dels meus personatges com si fos teatre, poden llegir-se en veu alta. No sóc imaginativa pel que fa al desenvolupament dels temes, el que canvia són els punts de vista. La vida, la dificultat de l'amor, són temes que sempre tornen». Hi ha coses que no canvien mai, es veu, com el rebot, que ja dura des de fa una dècada, de Josep Maria Flotats després que Reza autoritzés el muntatge d'Art de Roberto Darín. «Tenim dues lògiques completament irreconciliables», admet l'autora de l'obra.

Les infelices relacions de parella, o fora de la parella, semblen fruit de les obsessions d'una classe acomodada, de la neurosi d'una certa burgesia parisenca que ha d'inventar-se problemes perquè no pateix estretors materials. «Aquest no és el centre de les meves preocupacions, els problemes de diners els excloc, poden ser terribles però no són el meu tema. No he trobat la manera de posar els problemes socials al centre del que escric», reconeix. Però al·lega que no són només periodistes, banquers, polítics, empresaris i metges els protagonistes de la seva novel·la. Pel que fa als polítics... Hi ha qui ha vist en un dels personatges un secretari d'Estat que es considera un llibertí però que no és res més que un groller ignorant, un transsumpte de la seva relació amb Dominique Strauss Kahn. Però Reza aclareix que cap personatge del llibre està basat en una persona real. L'autora de L'alba el capvespre o la nit, fruit del seguiment estret durant un any de Nicolas Sarkozy, sí que atribueix a la classe política francesa «una lleugeresa moral total; estan per sobre de tot, és com si flotessin per sobre de la realitat, el sistema els ha garantit una sèrie de privilegis i tenen una relació compulsiva amb les dones». Això sí, d'Hollande no escriurà. «Sarkozy era un personatge de novel·la. Hollande, encara que li passin coses dignes d'una novel·la, no».