Espàrtac venç McCarthy

Mític clotet a la barbeta. Estrella resplendent del Hollywood més daurat. Encarnació del Macho man amb certes dosis de neurosi. Ego descomunal i immarcescible. L'avui supervivent Kirk Douglas va decidir als 95 anys -el 2012, quan es va publicar el llibre als Estats Units- explicar a Yo soy Espartaco. Rodar una película, acabar con las listas negras la intrahistòria del rodatge d'Espàrtac que ara publica el segell Capitán Swing, que inclou un pròleg del compromès George Clooney.

La pel·lícula de 1960 és considerada la primera superproducció èpica amb rerefons social i la que va tancar, simbòlicament, les llistes negres del macartisme en el cine nord-americà a l'aparèixer amb el seu verdader nom en els crèdits el guionista Dalton Trumbo, un dels seus més famosos represaliats. D'Espàrtac, de rodatge tumultuós i complex que va durar més d'un any, no només va ser Douglas el protagonista absolut, sinó també el seu productor executiu, i va estar a punt que l'experiència li costés el tancament de la seva incipient productora.

Per si hi hagués algun dubte de la seva responsabilitat en la revolta contra l'era McCarthy -que n'hi ha, perquè algunes veus als EUA li han retret l'excessiu autobombo i li han assenyalat inexactituds-, l'actor s'erigeix en aquestes memòries com a màxim responsable del des­afiament plantejat a la conservadora societat nord-americana, i deixa el seu director, llavors un jove Stanley Kubrick molt poc conegut pel gran públic, a l'altura de mer figurant. ¿S'ha d'afegir que Kubrick després del rodatge va jurar solemnement no sotmetre's mai a cap altre productor que no fos ell?

Més de mig segle després de tot allò, Douglas, que no va ser ni és un activista però sí un liberal progressista, compara en el seu llibre la bogeria del macartisme amb les penúries actuals: «En aquell moment l'enemic eren els comunistes. Ara l'enemic són els terroristes. Els noms canvien però la por es manté».

A L'OMBRA

Dalton Trumbo era un dels guionistes més ben pagats abans que el Comitè d'Activitats Antiamericanes el portés a la presó per negar-se a testificar contra els seus col·legues sospitosos de ser comunistes. Complerta la seva condemna d'11 mesos el 1950, va seguir treballant amb un nom fals per molt menys del que cobrava i va arribar a guanyar dos Oscars, que no va poder recollir, per Vacances a Roma i per El bravo, sense que ningú sabés qui hi havia darrere els pseudònims. Altres, com Edward Dmytrick o Elia Kazan, es van sotmetre a les circums­tàncies, van delatar i van mantenir la seva feina. Mentrestant, Orson Welles va fer el seu diagnòstic: «El pitjor de l'esquerra americana és que va trair per salvar les seves piscines». El clima de repressió es va allargar una dècada. El 1957 va morir el senador McCarthy, però com recorda Douglas, en paraules de Shakespeare: «El mal que fan els homes els sobreviu».

No obstant, en aquell moment alguns brots verds donaven a entendre que la situació estava canviant. L'expresident Harry Truman havia fet declaracions a favor del final de les llistes negres i el director i productor independent Otto Preminger, en la campanya prèvia de promoció d'Èxode, adaptació del best-seller de Leon Uris, ja havia anunciat que comptarien amb el blacklisted Trumbo com a guionista. ¿Quina, doncs, és la quota de pionera rebel·lia que va aportar Espàrtac? Per descomptat, estrenar-se dos mesos abans que Èxode i en especial que tingués al seu interior el tema de la lluita de classes -made in Hollywood, això sí- amb l'èpica rebel·lió dels esclaus contra l'imperi romà i el fet que la base fos una novel·la del conegut antifeixista Howard Fast, que també havia conegut les ires de McCarthy.

Kirk Douglas, que ha tingut un equip de documentalistes ajudant-lo encara que asseguri que la redacció del llibre és seva -igual que la d'El hijo del trapero, les memòries d'orgullosa càrrega eròtica que va publicar en els 80-, relata l'estressant procés de producció que el va portar a contractar primer Anthony Mann com a director, que amb prou feines va rodar algunes escenes, i un repartiment amb la plana major dels grans actors britànics, com Laurence Olivier, Charles Laughton i Peter Ustinov, mentre el guió inacabat patia afegits i transformacions diàriament i mentre cada un dels actors, en especial Laughton i Olivier, competien per la importància dels seus papers.

OSTRES I CARGOLS

Una de les escenes més arriscades de la pel·lícula, no obstant, no va tenir caràcter polític sinó sexual i es va fer famosa pel seu atreviment. En el film, el patrici Olivier intenta seduir el seu esclau personal, interpretat per Tony Curtis, enfrontant-lo a l'elecció d'ostres i cargols com una metàfora de la bisexualitat. «¿Consideres moral menjar ostres i immoral menjar cargols?, pregunta un sibil·lí Olivier. I remata. «Per descomptat que no. És només qüestió de gust, ¿no és així?». L'escena no va passar la censura en el seu moment i només va poder ser rescatada el 1991 al recordar Joan Plowright, viuda d'Olivier, que Anthony Hopkins era capaç d'imitar a la perfecció el seu marit, perquè la gravació de la seva veu s'havia perdut.

Durant la producció, Trumbo es va mantenir perfectament ocult sota el pseudònim de Sam Jackson. I ni els reporters que es van personar en el rodatge ni la visita de la columnista xafardera i ferotge anticomunista Hedda Hooper van aconseguir treure'l a la llum. Després, descobert el pastís, Hooper va recomanar als seus lectors que ningú anés a veure la pel·lícula.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Arribat el moment de decidir qui figuraria en els crèdits com a guionista, Douglas no es priva de relatar, malignament, com a Kubrick, a qui retrata com una gran insensibilitat, li va semblar molt natural que s'utilitzés el seu nom (el de Kubrick) com a tapadora. Però el moment més emocionant, sens dubte, mostra com, després d'haver decidit que el treball de Trumbo sortiria per fi a la llum, Douglas el va citar, amb tota la intenció, al menjador de la Universal a la vista de tothom. Allà, i com si es tractés d'una vella pel·lícula en blanc i negre, el veterà guionista va agafar la carta del menú amb mà tremolosa i va dir, senzillament: «Fa molt que no vinc aquí».

ELOGIS DE KENNEDY

El film, és sabut, va ser un gran èxit, va guanyar quatre Oscars (Peter Ustinov com a millor secundari i tres premis tècnics) i va tenir, ho explica l'actor, una postdata política que ratificaria tot aquell esforç antimacartista. Un mes després de prendre possessió com a president, el febrer de 1961, John Kennedy va decidir anar al cine amb el seu subsecretari de Marina. I no va voler fer-ho a la sala de la Casa Blanca, sinó a la vista de tothom. La seva elecció va ser Espàrtac i quan va aparèixer a la pantalla el nom de Trumbo, JFK va dir: «Vaig conèixer una vegada uns Trumbo a Irlanda. ¿Saps si és irlandès? Espero que sí». Acabada la projecció i en calculada veu alta va afegir: «Una pel·lícula excel·lent, ¿no els sembla?»