Les llibertats d'Altaveu

L'Altaveu de Sant Boi va emmarcar dissabte l'estrena d'una audaç proposta, Big Eril, que va unir el Petit de Cal Eril amb David Mengual i la seva Free Spirits Big Band, una aventura de fusió de cançons visionàries amb el llenguatge del jazz que va deparar emocions fortes a la plaça de l'Ajuntament. Grooves profunds i espais per a la improvisació en una proposta que va conviure amb altres de signe molt diferent, com les de Neil Halstead i Myles Sanko.

Altaveu es pren llibertats per programar amb heterodòxia, i aquesta actitud es va mostrar en el set del Petit de Cal Eril a través de 10 cançons procedents dels seus dos últims discos, Vol i dol i La figura del buit, amb arranjaments de Toni Vaquer i voluntat d'expandir-les amb noves textures i accents rítmics.

Èpica còsmica

Mai la veu de Joan Pons havia ressaltat els seus perfils innocents d'una manera tan inquietant com en el contrast amb aquelles estructures multiformes, que van ressaltar els contorns sinistres de peces com Estramoni, Obriu les mans i Ei! Sents com refila l'òliba? Amb passatges de melancolia gairebé còsmica, afí al temari funerari d'algunes peces i, quan convenia, crescendos dramàtics sobre fons excèntrics, com en aquelles Partícules de Déu amb vistes a Frank Zappa. El Petit de Cal Eril, en versió exploradora, lluny del folk-pop juganer, i obert al free-jazz a La fi. Ja veurem on porta l'experiment, que al novembre es mostrarà a Apolo (cicle Connexions).

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Molt diferent va ser el guió del teatre de Cal Ninyo amb la veu i la guitarra d'un Neil Halstead que va recórrer la seva última obra, Palindrome hunches, rica en composicions incorpòries, que no requerien aquell format d'extremada austeritat per transmetre essències etèries, immerses en banys de llum mística. Peces com Digging shelters i Full moon rising, que va interpretar amb total correcció tot i que no el vam veure gaire convençut des ser allà: «Creia que el recital era a Barcelona», va rondinar just començar el recital.

I als Jardins de l'Ateneu, folk-pop amb empenta i vèrtexs amb Coriolà (versió d'A new England, de Billy Bragg, inclosa) i soul clàssic però contagiós amb el britànic Myles Sanko, com un rejovenit Al Green a cavall del seu reconstituent Forever dreaming, que no ho va posar fàcil per al posterior desembarcament de Gerard Quintana i Xarim Aresté. Extrems expressius a Altaveu.