'Y no estaba muerto', senyores i senyors

El vaig conèixer quan jo devia tenir 17 anys i ell 30 i molts a la seva àmplia casa de l'Eixample, segurament de Núñez i Navarro. El periodista Fernando del Collado, de la meva edat, i un servidor li vam demanar una entrevista per al programa Ràdio-Scope de Salvador Escamilla: ens va tractar com a professionals i amb afecte afegit. No vaig tornar a estrènyer-li la mà -ell ja convertit en Orson Welles- fins a una de les penúltimes edicions de l'acte de l'Onze de Setembre en què va cantar El mig amic, la seva única peça en català i dedicada al seu pare, transhumant venedor de roba que, enredant per aquí i enredant per allà, havia aconseguit ensarronar la Benemèrita. Sí, Peret (un dels escassíssims noms artístics en llengua autòctona abans de la Nova Cançó) va ensenyar a alguns desconfiats que la gitaneria era compatible amb la catalanitat i la decència. També va cantar en romaní, la llengua dels seus.

La rumba catalana, com la seva germana havanera, es va produir molt majoritàriament en castellà, fins que l'argentí Gato Pérez -¡oh, paradoxa!- va decidir que el català podia assumir enigmàtics termes com cuchíbiri cuchíbiri, i va ser llavors quan molts vam desobrir que la Mariola de Lleida era la pàtria santjoanera del garrotín. Molts han intentat viatjar al big bang de la rumba catalana, als anys 40 del llunyà segle XX i han tornat sense resposta; els geògrafs van acordar fixar el seu lloc de naixement al carrer barceloní i ravaler de la Cera, territori de Pere Pubill Calaf. El seu contrincant en la paternitat del nou ritme, barreja de tanguillo flamenc, mambo cubà i unes gotes de rock and roll, va ser Antonio González, El Pescaílla, fill del Tío González i, després, marit de Lola Flores. A la façana del número 8 del carrer de la Fraternitat, a Gràcia, una làpida de l'Ajuntament el recorda com a creador de la Rumba Catalana. ¿Un va ser el creador i l'altre el rei? La llista dels que els van precedir i van acompanyar és altament eufònica: el Tío Polla, el Tío Mero, el Marqués de Pota, el Toqui, el Chango, el Linus, el Polvorilla, el Huesos, lo Parrano, l'Orelles, la Marelu... Com ho són els noms dels personatges que el rumbós rumber ens va deixar: Don Toribio Carambola, els Gitanos Antón i Fino, el Mig Amic, Chi Chi Pau, el Merto Vivo, la Gitana Hechicera, Belén Belén, Margot, la Pícara María i el Borriquito.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Peret va cantar per als conductors del 600, per als primers turistes i les sueques, per a la seva Santa i per a les putes (Que levante el dedo). Mai per a Franco al Pardo, però sí a Eurovisió (Canta y sé feliç va ser poc votada pel molt recent garrotín vil amb què el Generalísimo va executar Puig Antich, el 1974), als Jocs del 92 i en l'independentista Concert de la Llibertat. El 1985, fart de ventilador i de festes que clausurava a la l'alba, va descobrir Déu i es va posar, lluny dels tablaos, a desxifrar les seves línies enrevessades .

La gent més pròxima a ell (Dusminguet, La Troba Kung-Fú, Estopa, Los Amaya, Los Manolos, Sabor de Gràcia, Rumba Tres...) no plorarà, el cantarà; cap llàgrima caurà a la sorra, perquè tots ens vam prendre molt seriosament el seu evangeli hedonista. Peret no està mort, senyores i senyors, no, no, que està prenent canya, molta canya.