Les essències de Katie Melua

Encara que el seu últim disc, Ketevan, publicat el setembre passat, és el primer integrat exclusivament per cançons d'estrena, sense versions, Katie Melua s'ha desmarcat d'aquell guió en el Simplified tour, l'expedició que la va portar dimecres al Sant Jordi Club. Va recórrer a diversos pentagrames aliens (les seves fonts no són menors: Leonard Cohen, Paul Simon, Ray Davies...) en un format que, com insinua el títol de la gira, intenta fer les coses més fàcils, amb un bateria, un baixista i un teclista com a únics acompanyants.

Molt poc material de Ketevan, només tres cançons, cosa que convida a pensar en un pas en fals. Així que, en lloc d'una presentació ortodoxa del disc, vam tenir un recital propi d'una gira d'entretemps, de baix pressupost i repertori amb llicències i homenatges. Mala notícia per als fans de les noves cançons, però bona per als que s'emocionin amb aquella Melua reduïda a les essències, que dóna tot el protagonisme a la seva veu per sobre de les capes d'arranjament en què sol embolcallar-la. Una Melua que va mantenir a ratlla la parcel·la roots del seu repertori (aquí podríem encaixar una de les noves peces, Shiver and shake, pròxima al rockabilly) i va potenciar el seu fons melodramàtic, pel·liculer fins i tot. Com a Diamonds are forever, cançó del clàssic de James Bond amb què va obrir el recital emulant Shirley Bassey a veu i guitarra.

PLOMES NOBLES / El pop amb contorns sensibles de Spider's web i A moment of madness es va creuar amb cites a The Shirelles (i The Mamas and the Papas) a Dedicated to the one I love, i a Dusty Springfield a Spooky, donant forma a un repertori sofisticat, evocador i amb breus al·lusions bluesy que Melua va explorar a The cry of the lonewolf. El repertori aliè va dominar l'equador del recital amb passejades per In my secret life (Cohen), Bridge over troubled water (Simon & Garfunkel) i Nothin' in the world can stop me worrin' 'bout that girl (The Kinks).

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Versions resoltes amb estil, i que van crear un ambient emotiu en un lloc tan inhòspit com el Sant Jordi Club (on, a més, van sobrar abundants metres quadrats i cadires buides), fins que la salva d'aplaudi-ments que va rebre el seu primer èxit, The closest thing to crazy, va indicar el que el públic estava esperant.

I va tornar la Katie Melua de les cançons pròpies majestuoses, com The flood, o clàssiques però maques, com Nine million of bicycles, abans de tancar el set amb Kosmic blues, de Janis Joplin. Delicadesa, brots de caràcter i la sensació que Melua viu un moment d'impàs.