entrevista

Katie Melua «Mai m'ha fet por mostrar el meu cor en la música»

Katie Melua «Mai mha fet por mostrar  el meu cor en la música»_MEDIA_1

Katie Melua «Mai mha fet por mostrar el meu cor en la música»_MEDIA_1

5
Es llegeix en minuts
JUAN MANUEL FREIRE
BARCELONA

Poc després d'actuar al festival de Cap Roig l'estiu passat, Katie Melua publicava Ketevan, que avui presenta al Sant Jordi Club (20.00 hores). Una obra d'afany retrospectiu, oberta als diferents estils que ha tocat en la seva carrera i amb un ampli component nostàlgic. D'entrada, Ketevan és el nom que li van posar els pares a la seva natal Geòrgia, des d'on es va traslladr a Irlanda del Nord quan només tenia 8 anys (per marxar a Anglaterra als 14).

Melua va ser descoberta pel productor i compositor Mike Batt quan acabava de complir 18 anys i encara estudiava a la Brit School for Performing Arts. Uns mesos abans, componia música pop moderna i R&B al seu ordinador, però en aquell moment estava obsessionada amb la cantant folk Eva Cassidy, com Batt ho havia estat des de sempre.

Treballant per separat i reunint-se els caps de setmana per gravar, van completar el disc Call off the search (2003). Cap discogràfica gran hi va apostar; Batt va haver de rehipotecar casa seva per llançar-lo en el seu segell Domestico. Però l'àlbum va acabar arribant al número u del seu país, on gairebé va vendre dos milions de còpies. Piece by piece (2005) també va arrasar en vendes.

Amb el tercer, Pictures, Melua va ser l'artista britànica que més discos va vendre al món el 2007. El públic es va rendir al seu pop suau i fràgil, amb tocs jazz, en sintonia amb la proposta d'una altra supervendes d'aquell temps: Norah Jones.

Encara avui l'acompanya l'èxit: el recent Ketevan, sense anar més lluny, ha estat el seu sisè àlbum consecutiu que entra al top 10 del Regne Unit, privilegi d'uns quants artistes: Madonna, Kate Bush i uns quants més.

Abans de l'actuació d'aquesta nit a Barcelona, vam parlar per telèfon amb Katie Melua sobre un grapat de temes: Barbra Streisand, musicals i prendre's el desamor amb humor, per exemple.

-Escoltant Ketevan fa l'efecte que al disc no hi ha cap so que sobri: ¿buscava la depuració màxima? ¿Es va proposar la missió de, més que res, buidar, més que afegir?

-He provat amb diferents tipus d'arranjaments durant la meva carrera. A vegades he utilitzat un so, diguem-ne, gran, amb molts instruments, però tampoc estic segura que aquesta tàctica serveixi sempre per comunicar el que busco. M'agrada delectar-me amb les paraules, escoltar-les mentre canto i que l'oient les escolti; que hi hagi espai dins de la música.

-Especialment en la inicial Never felt less like dancing, es pot pensar en certs discos orquestrals de Barbra Streisand, potser The Broadway album (1985). ¿Barbra Streisand és una referència d'alguna mena per a vostè? ¿O m'equivoco del tot?

-No tenia una opinió sobre ella, ni bona ni dolenta, fins fa poc, quan vaig anara a veure una actuació seva amb la meva mare. Em va tornar boja, de veritat. És una artista increïble. O sigui, entenc la comparació amb Streisand com un gran compliment.

-En certa manera, Sailing songs from heaven podria ser perfectament un tema de musical de Broad-

 

way. ¿Diria que va treballar amb aquesta classe d'escena al cap? 

-No sóc una gran fan dels musicals. Aquesta manera de cantar no m'excita gaire, si li sóc sincera. Em veig més influïda per artistes com Joni Mitchell i Nina Simone. Però el meu treball és també una col·laboració -amb Mike Batt, el meu principal compositor i productor-, potser per això sorgeixen influències que jo no he tingut en compte. Potser Batt aporti alguna cosa així.

-En el cas de Where does the ocean go?, el que Batt ha aportat són ressons del pop clàssic de Hal David i Burt Bacharach. 

-M'encanten aquestes cançons dels anys 50 i 60. Que m'agradin tant em fa sentir una persona gran. Però la meva ànima s'eleva quan les escolto i no puc evitar-ho; sempre torno a elles.

-En anteriors llançaments ha incorporat moltes versions; de temes de Randy Newman (I think it's going to rain today), Leonard Cohen (In my secret life), The Cure (Just like heaven) i Ron Sexsmith (Gold in them hills), per exemple. (Bon gust, tot sigui dit). A Ketevan, les versions brillen per la seva absència.

-Ens venia de gust el desafiament. Sense desafiament, rarament sorgeix l'emoció durant la realització de qualsevol projecte. I així ens vam proposar que totes les cançons fossin fetes per nosaltres mateixos.

-L'amor sembla, una vegada més, el tema principal. ¿Resulta fàcil inspirar-se pensant en ell?

-Per descomptat. És una temàtica universal. La música et porta irremeiablement a l'amor i a les grans emocions. La tristesa, la misèria, l'amor... La música és una bona forma de canalitzar-les.

-A la cançó Idiot school tracta amb humor el tema del fracàs amorós. La lletra és curiosa, perquè no parla el deixat sinó qui ha deixat; i a més es diu a si mateixa «idiota»: «Si hi hagués una escola d'idiotes / Seria la primera de la classe / Sé que vaig fer el tonto».

 

-Per a mi és una cançó divertida, una cançó de comèdia. Hi va haver molta discussió sobre si l'havia d'incloure o no al disc. Hi havia qui pensava que desentonava. Jo vaig lluitar per incloure-la. ¡No em vull prendre a mi mateixa gaire seriosament!

-Amb el títol de Mad, mad men no vaig poder evitar pensar en, ja ho sap, la sèrie televisiva Mad men. ¿N'és seguidora, vostè?

-No, bé, n'he vist alguns capítols, però per la meva feina ho tinc complicat per seguir sèries. Quan estem de gira solem veure pel·lícules de terror.

-¿Per exemple? Reveli'ns-en alguna, per favor. 

-Una que veig una vegada a l'any és L'orfenat. Em sembla una obra mestra. Felicitats per al director espanyol.

-També és fan del pòquer, segons he llegit. 

-És divertit. Només això. Tampoc es pensi que hi aposto tants diners (rialles).

-He advertit que els seus discos no apareixen a Spotify (almenys a Espanya). ¿Té a veure amb alguna decisió personal?

-Uhm, hi haurien de sortir. Deixi'm  que hi faci una ullada perquè no ho sabia.

Notícies relacionades

-¿Té alguna explicació per a l'excel·lent recepció que acostuma a tenir per aquí?

-No sé si Espanya és més receptiva que altres països d'Europa; diria que en altres encara tinc més èxit. Però és un públic càlid, entusiasta. La música tradicional del seu país té molt de cor, i a mi mai m'ha fet por mostrar el meu cor en la música. Potser l'èxit ve d'aquí.