Un Cruïlla BCN de rècord

La sensació que el Fòrum era transitat per més públic que en edicions anteriors va quedar corroborada per les xifres de balanç oficials: 36.000 persones van assistir al Cruïlla BCN divendres i dissabte (sense comptar, doncs, les que ahir van assistir al tancament amb Zaz i Blaumut), és a dir, 5.000 més que l'any passat, i molt per sobre de les 22.000 del 2012. Tendència a l'alça per a un festival amb una segona jornada una mica menys intensa que la primera en termes artístics, i que va ser encarrilada per la suau brisa del hawaià Jack Johnson.

Els seus càntics tan plens de bones vibracions van sumir l'audiència en un estat mental amable, acollidor, tènuement lluminós, teixit amb un balanceig rítmic més aviat lineal. En un repertori sense estridències, tornades agradables com els de Good people i If I had eyes, i la collita del disc que va llançar al setembre, From here to now to you. Mentre sonaven, Johnson va haver de competir amb Joel Joan, que va centrar moltes mirades mentre gravava una escena amb destinació a la seva nova sèrie de TV-3, El crac.

Amb Falsterbo

Com fa tres anys en el mateix festival, el trobador va comptar amb dos còmplices locals, Eduard Estivill i Montse Domènech (Falsterbo), els seus amics «Eddie and Montse». Si en aquella ocasió van catalanitzar parcialment la seva cançó Home, dissabte l'escollida va ser una de les noves, I got you, que van cantar junts, en versió bilingüe, convertint-la en Ja hi ets tu. Abans de tancar la seva actuació, Johnson va tenir un dels records de la nit per al desaparegut Tommy Ramone, bateria de Ramones, amb I wanna be

your boyfriend. 

Al Cruïlla BCN hi ha poques coincidències horàries doloroses, però, en aquell punt del recital, part del públic ja desfilava cap a l'actuació de The Selecter, que van oferir revival jamaicà i alguna cosa més en un set amb contorns i fibra de festa tropical. Banda sorgida el 1979, un dels vaixells insígnia del segell 2 Tone, compta ara amb dos supervivents històrics, Pauline Black i Arthur Gaps Hendrickson, que fa tres anys es van imposar als tribunals a Neol Davies per l'ús del nom. Repertori amb cites a la seva última obra, String theory (com l'estimable Secret love) però basat en els clàssics: un Carry on bring home que va demanar col·laboració del públic en cors i aixecament de mans («vinga, és fàcil, fins i tot un alemany ho podria fer», va desafiar Black), l'homenatge a John Barry de James Bond, el seu hit baptismal On the radio i Too much preasure com a bis.

Imelda May ens va portar a tots als primers temps del rock'n'roll amb una solvent interpretació vocal i músics conscienciosos, recalant en el seu recent Tribal (i en peces impetuoses com It's good to be alive, amb ànima de rockabilly) i un altre homenatge al malaurat Tommy Ramone. May va repescar la seva versió de la spectoriana Baby I love you, en una emotiva versió a veu i ukelele (que constitueix una llicència, ja que aquesta cançó forma part de l'àlbum de Ramones End of the century, on la bateria no la va tocar Tommy sinó Marky Ramone).

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

Tocada la mitjanit, l'estrella del hip-hop Macklemore, amb samarreta del Barça, secundat per Ryan Lewis, el raper Wanz i amb ballarines i músics de vent i corda. Espectacle i hits des del minut u amb Thrift shop i altres immersions al grammyzat The heist, com Can't hold us i el recés sentimental de Same love, en defensa del matrimoni gai. En paral·lel a aquestes actuacions multitudinàries, també es van omplir altres escenaris amb la copla suaument pervertida de Maria Rodés, el sobri rock americà de Partido i la catarsi elèctrica de Betunizer. 

Més enllà dels escenaris, a les barres, cues llargues, de fins a un centenar de persones, per accedir a una hamburguesa, motiu pel qual molts van optar per abandonar durant una estona el recinte buscant un bar pròxim. Un punt que el festival hauria de millorar de cara a la pròxima edició.