«El cine de Haneke em sembla didàctic i hipòcrita»

Borgman, la seva vuitena pel·lícula, va ser la guanyadora en l'últim Festival de Sitges. En aquesta, mentre observa l'enigmàtic i diabòlicament carismàtic Camiel Borgman (Jan Bijvoet) sembrar el caos en una mansió dels afores, el director holandès Alex van Warmerdan combina l'humor negre i una vaga sensació d'amenaça per deixar-nos molt, molt mal cos.

-Borgman és cine genuïnament estrany. ¿Com se li va acudir? 

-Una vegada vaig llegir una entrevista amb Luis Buñuel en què es declarava fan del Marquès de Sade. Deia que Sade és la prova que l'home és lliure de pensar en tot, fins i tot en el més repulsiu, i que ningú pot impedir-l'hi. Aquesta és l'única llibertat real que tenim, encara que la majoria de nosaltres en reneguem. Borgman és el meu intent de narrar alguna cosa utilitzant aquesta llibertat, passejant pels racons més inexplorats de la meva ment.

-Hi ha molta violència a la pel·lícula. ¿És resultat del que va trobar en aquells racons? 

-Potser. La meva idea inicial era fer una pel·lícula de terror ambientada durant el dia i l'estiu, però vaig revisar alguns extractes de pel·lícules de terror a Youtube i em van semblar massa sagnants i atroços. Vaig comprendre que no era el meu estil. Però és cert que aquells vídeos van empènyer Borgman en una direcció particular. La violència està en totes les meves pel·lícules.

-¿I què hi ha de l'humor? ¿El va utilizar per fer la violència de la pel·lícula més digerible? 

-Oh, no, volia que fos una pel·lícula molt fosca. ¡Però quan la vaig començar a editar em vaig adonar que era divertida! La vaig ensenyar a alguns amics i es van partir de riure. Però és un accident. Jo no explico acudits. Quan em diuen: «¡Ah, Borgman és divertida!», sento que he fallat.

-¿Podria parlar del significat de la pel·lícula? ¿Representen Camiel Borgman i el seu comportament un atac a l'arrogància i la prosperitat burgeses? 

-No era la meva intenció. No obstant, hi ha una escena a la pel·lícula en què la mestressa de casa diu que se sent culpable perquè la seva família viu molt bé. A vegades jo mateix penso que és terrible la manera en què la teva vida està determinada pel lloc on neixes. ¿Com no hem de sentir vergonya quan veus aquella gent que s'ofega travessant el Mediterrani? De totes maneres, la família de la pel·lícula és rica només perquè vaig voler situar la història en una casa gran. La meva idea era que Borgman no signifiqués res, però que a la vegada pogués significar qualsevol cosa.

-¿Se sent una mica com Borgman, una espècie de Déu venjador que manipula els personatges i els empeny a conductes autodestructives? 

-Una mica. Tot artista és bàsicament Déu. Quan faig les meves pel·lícules també jo ho sóc. Ningú em diu el que he de fer. Quan vaig començar a escriure no tenia cap pla, cap estructura i no sabia quina  direcció havia d'agafar. Fins i tot quan vaig començar a rodar no sabia de què aniria la pel·lícula. Això és ser lliure.

-Després de la seva estrena a Cannes, la pel·lícula va ser comparada amb Funny games, de Michael Haneke. ¿Què li sembla? 

-Que és estúpid comparar-les només perquè totes dues parlen de gent que envaeix una casa. A Funny games uns nois assassinen una família perquè s'avorreixen, però la meva pel·lícula té més elements metafísics. I no m'agrada la forma en què Haneke presenta la violència, crec que el seu cine és didàctic i una mica hipòcrita. Les pel·lícules de terror han de ser experiències més intel·lectuals, no pura explotació.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

-Borgman va ser la primera pel·lícula holandesa seleccionada per a la competició de Cannes des del 1975. ¿Com explica una absència tan llarga? 

-Al meu país la majoria de pel·lícules són horribles, dissenyades només per donar diners. I, per defensar-se per això, els productors i realitzadors holandesos donen excuses tontes, com que som un país petit o que el nostre idioma no s'adapta bé al cine. El pitjor és que quan Borgman va ser seleccionada per a Cannes em vaig convertir en una cosa així com el salvador del nostre cine. No vull aquesta posició.