La intensa nit de Canet

Una generació de públic català ha crescut amb un imaginari de referents musicals propi i renovat, que el Canet Rock va comprimir ahir en una llarga, àmplia, desfilada de concerts que es va allargar fins a avançadíssimes hores de la matinada. Públic en la vintena, adolescent, i també de franges superiors d'edat, inclosos veterans de la primera vida del festival, van poblar el recinte del Pla d'en Sala, el mateix enclavament que als 70, en una rotunda exhibició de suport popular: 25.000 persones, segons l'organització, van anar a la primera edició de la mostra esgotant tot el paper.

Un únic escenari, com en els vells temps, col·locat i orientat com en aquelles mateixes edicions, però aquesta vegada amb el toc artístic de Lluís Danès. Rotació dinàmica de grups, amb canvis entre actuació i actuació resolts amb només deu, quinze minuts, de manera que es van acumular pocs endarreriments. Concerts reduïts, la majoria de menys d'una hora; un menú degustació que va agilitzar el tempo del festival i va donar poca opció a l'avorriment. I una graella d'actuacions que es va posar en marxa a ple sol amb l'homenatge a les 'Sis hores de cançó', que, fa quatre dècades, van establir Canet com a seu musical. Manu Guix, Marta Aguilera, Ramon Mirabet i Elena Gadel van alternar veus en clàssics com 'País petit' (Lluís Llach) i 'Què volen aquesta gent' (Maria del Mar Bonet). Un viatge al passat en línia amb el que van haver d'emprendre els assistents al festival en matèria de telefonia, ja que una avaria de la xarxa va deixar ahir Canet i altres municipis veïns sense internet ni trànsit de dades, i amb problemes per fer trucades de mòbil. Ni 'whatsapps', ni Twitter. I dificultats amb els datàfons de les barres dels bars del festival. Tornada als 70.

Públic puntual

El recinte ja es veia bastant poblat, amb els accessos registrant un fort flux d'assistents, quan Pep Sala va mostrar la seva aliança amb Crators en un set que va recórrer clàssics de Sau com 'És inútil continuar', 'Tren de mitjanit' i un 'Boig per tu' reservat per al final, al qual es va sumar Joan Fortuny, de la Dharma. Li va agafar el relleu Caïm Riba, de Pastora (i fill de Pau Riba), amb la proposta rockera de la seva carrera en solitari, iniciada recentment.

Blaumut va portar les seves cançons de suaus contorns folk-pop, com les populars 'Bicicletes' i 'Pa amb oli', aquesta última amb la veu solapada de Joan Dausà. Després van intercanviar papers, ja que Xavi de la Iglesia, cantant del grup, es va sumar a la cançó estrella de Dausà, 'Jo mai, mai'. Lluís Gavaldà, d'Els Pets, va sortir a escena amb una samarreta en què es llegia la paraula ROCK, en majúscules, i aviat va quedar clar que volia reforçar el contingut del nom del festival. Un repertori molt centrat en la seva producció recent, sobretot el seu últim disc, 'L'àrea petita', inclosa l'àlgida 'Blue tack', i un tram final que va tirar de guitarres inflamades a 'Pau' i 'Soroll'. Gavaldà es va canviar després de samarreta i se'n va posar una amb la llegenda «Cap súbdit, tothom rei», avís que cauria  una peça de la seva primera era, Jo vull ser rei, que el cantant va acompanyar d'un anunci: «Amb Felip VI recuperarem la independència dels nostre país».Sonora aprovació del Pla d'en Sala, on onejaven multitud d'estelades. El punt final va arribar amb 'Bon dia'.

HOMENATGE FAMILIAR / La Companyia Elèctrica Dharma, recomposta per a l'ocasió, va posar la connexió amb  el vell Canet amb un set reduït però vitaminat. Peces populars de la seva trajectòria, inclosa la seva versió de 'La presó del rei de França' i un 'Catalluna' que va portar un recordatori als dos germans Fortuny desapareguts, Esteve i Josep, amb imatges retrospectives a la pantalla de vídeo.

Notícies relacionades

Esperit de festa major

Amb el peu esquerre

Després, Els Amics de les Arts, amb format senzill, sense secció de vent, més pop i més essencial, de la seva nova obra, 'Només d'entrar hi ha sempre el dinosaure'. Costumisme amb traços melancòlics generacionals, com a 'Ja no ens passa', reflexió de la joventut que se'n va amb clímax quasi discotequer. La molt festivalera 'Jean-Luc', paròdia del romanticisme amb coartada intel·lectual, i una de les seves peces més refinades, 'Louisiana i els camps de cotó'. El quartet va acabar demanant tornar «l'any que ve a Canet, sisplau».

L'associació de Gerard Quintana i Xarim Aresté realçava, al tancament d'aquesta edició, l'accent rocker del festival amb un repertori fogós amb cites a Sopa de Cabra. Els seguien Sisa, Manel, Love of Lesbian, Gossos, Mishima, Txarango... Nit llarga i moguda, la de Canet.