Entrega del màxim guardó de les lletres hispanes

Un Cervantes femení

L'escriptora, que es defineix com «una Sancho Panza», elogia els humils i els que caminen descalços

Elena Poniatowska reivindica en un emotiu i dur discurs la força de les dones i del poble mexicà

Elena Poniatowska li fa un petó al Rei, ahir, a Alcalá de Henares (Madrid).

Elena Poniatowska li fa un petó al Rei, ahir, a Alcalá de Henares (Madrid). / JOSÉ LUIS ROCA

4
Es llegeix en minuts
OLGA PEREDA
ALCALÁ DE HENARES

Per primera vegada des que existeix el premi Cervantes, creat el 1976, una dona va pujar ahir al púlpit de la Universitat d'Alcalá de Henares (Madrid): Elena Poniatowska. Cap de les seves tres predecessores ho va fer. María Zambrano (guardonada el 1988) no va poder assistir a la cerimònia. Dulce María Loynaz (1992) no va llegir el seu discurs i una altra persona ho va fer per ella. Ana María Matute sí que ho va fer el 2010, però asseguda a la seva cadira de rodes. Al pujar al púlpit i tenir unes paraules per a Gabriel García Márquez, Poniatowska va elogiar les seves tres col·legues guardonades, a qui va anomenar «les dones de Cervantes». Ho va fer en una emotiva, bella i dura dissertació en què va parlar poc de la seva mare pàtria, França, i molt de la seva pàtria verdadera: Mèxic. Poniatowska va parlar de les dones que van patir i que segueixen patint a la seva terra. I, sobretot, va parlar d'a-quells a qui sempre ha donat veu com a periodista: els que estan a l'altre costat del poder financer, els il·lusos, els atrotinats, els candorosos. «Tot ells resisteixen, muntats a Rocinante i seguits per Sancho Panza».

VESTIT FET A MÀ

3 Ahir era la quarta vegada que Poniatowska lluïa el preciós i acolorit vestit vermell i groc i brodat a mà que li van regalar unes dones de Ju-chitán (Oaxaca) fent-li prometre que se'l posaria cada vegada que recollís un premi. Guardonada amb el Nacional de Periodismo de Mèxic el 1978, així com amb el Nacional de Lingüística y Literatura el 2002, en la seva carrera professional va confessar que no hi ha hagut cap esdeveniment més important que ser guardonada amb el Cervantes. Per això, no va dubtar ni un moment a vestir-se amb un altre conjunt. Com tampoc va dubtar a assegurar que ella no era Dulcinea del Toboso. Ni Teresa Panza. Ni Maritornes. Ni la princesa (que ho és) Micomicona. Ella és, simplement, una Sancho Panza femenina. «Una escriptora que ja no pot parlar de molins perquè no n'hi ha i, en canvi, ho fa dels caminadors comuns que carreguen la seva bossa de l'encàrrec, el seu pic o la seva pala, dormen a la bona ventura i confien en una cronista impulsiva que reté el que li expliquen. Nens, dones, ancians, presos, malalts i estudiants caminen al costat d'aquesta reportera que busca, com ho demanava María Zambrano, anar més enllà de la pròpia vida, estar a les altres vides».

HUMILITAT MEXICANA

3 Nascuda a París el 1932 i descendent d'un príncep polonès, l'autora d'El universo o nada va voler recordar com va arribar a Mèxic el 1942, a bord del Marqués de Comillas, el vaixell amb què Gilberto Bosques

-la tasca solidària del qual protagonitza una exposició que es pot veure aquests dies a l'Institut de Mèxic de Madrid- va salvar la vida de tants republicans que es van refugiar a Mèxic.

Els Poniatowska sempre van ser viatgers: italians que acaben a Polònia, mexicans que viuen a França i nord-americans que es muden a Europa. Va arribar a Mèxic amb 10 anys. Ella i la seva germana, Kitzia, eren nenes franceses amb cognom polonès. Van arribar «a la immensa vida de Mèxic, al poble del sol». Totes dues van descobrir llavors un país que les va captivar. Venien de França, on la gent s'entesta a tenir sempre la raó, i van desembarcar en el terreny de la humilitat, la que sempre tenen els mexicans més pobres, «els que estan al servei dels blancs, els que caminen descalços i s'amaguen sota el seu barret perquè no se'ls vegi la vergonya als ulls».

Poniatowska va aprendre el castellà del carrer. Van ser els mexicans que vaguen pel carrer els que li van donar la clau per obrir el seu nou país. I llavors va descobrir que per la ciutat hi havia personatges molt semblants als que Don Quixot i el seu fidel escuder troben al seu camí: un barber, un cuidador de cabres, un carter, un esmolador...

La primera vegada que les germanes Poniatowska van sentir la paraula gràcies, totes dues van pensar que el seu so era més profund que el merci francès. Tot era diferent de França, «on els jardins són un  mocador, tot està cultivat i a l'abast de la mà». Als seus ulls de nenes, Mèxic era un país «secret» que els estava dient: «Descobriu-me».

LES DONES

3 Compromesa no només amb els sense terra sinó amb les dones, Poniatowska no va trigar a tenyir el seu discurs de feminitat. Després de recitar un poema que va aprendre al carrer i que fa menció d'un home que mata la seva dona (una «mala dona»), la periodista i escriptora va recordar com el 13 d'abril passat dues dones van ser assassinades a trets a Ciudad Juárez. Una tenia 15 anys. L'altra, 20, i estava embarassada. També va esmentar la guardonada Chiapas i com les dones, abans humiliades i furtives, van declarar el 1994 «que volien escollir elles el seu home, mirar-lo als ulls, tenir els fills que desitjaven i no ser canviades per una garrafa d'alcohol».

Notícies relacionades

LUIS BUÑUEL, AMOR PLATÒNIC

3 En presència dels reis Joan Carles i Sofia; el president del Govern, Mariano Rajoy, i el ministre d'Educació, Cultura i Esport, José Ignacio Wert, Poniatiowska, de 81 anys i viuda de l'astrònom Guillermo Haro, va reconèixer que el seu gran amor platònic va ser el cineasta Luis Buñuel, amb qui tantes vegades va anar al Palacio Negro de Lecumberri (presó llegendària de Mèxic) a veure el seu amic Álvaro Mutis. Després, també va esmentar el seu marit, de qui va adoptar una certesa: «Cómo se pasa la vida y cómo se viene la muerte tan callando». H