Elena Poniatowska: "Salvaria de la crema els llibres que encara no he escrit"

La veu que sorgeix de l'altre costat del telèfon és riallera i com de nena, s'adiu amb la petita figura d'Elena Poniatowska (París, 1932). Però no convé deixar-se enganyar. Darrere d'aquesta felicitat s'hi amaga, dura com la pedra, una voluntat que ha portat aquesta dona de 81 anys, descendent d'un príncep polonès que va acompanyar Napoleó en les seves campanyes, a donar-los la veu als desposseïts en reportatges i novel·les. Mig Mèxic, el Mèxic compromès, el que lluita per les injustícies, va estar de festa quan li van donar el Cervantes, que recollirà el 23 d'abril.

-M'imagino que li agrada més entrevistar que ser entrevistada.

-Doncs sí. Tinc més preguntes que respostes. I a més he de confessar que sóc molt bocona, com diem a Mèxic, molt dolenta per guardar secrets.

-¿Quin consell donaria a un jove periodista?

-Que el més important és observar, escoltar amb molt interès i registrar el que s'ha vist. Que no es perdin els matisos, els colors i la manera de parlar de la gent.

-De vostè deien que es feia la tonta. Que utilitzava la ingenuïtat per obtenir la sinceritat.

 

-Però no em feia la tonta, gens. Senzillament ho era, molt tonta. No hi ha truc en això. Jo em vaig iniciar molt jove. M'animava l'ànsia per conèixer-ho tot perquè jo no sabia res.

-Vostè va arribar a Mèxic als 10 anys. ¿Què hi va trobar?

-Un país ple d'intensitats i olors meravelloses. Molt allunyat del París de la meva infància, quan Debussy i Mallarmé visitaven el meu avi. Més tard vaig passar la secundària als Estats Units enclaustrada en un col·legi de monges, on em van ensenyar coses que no servien per a la vida. En vaig sortir amb tanta ignorància que era capaç de preguntar a un polític, sense avergonyir-me, quants diners guanyava.

-I aquest va passar a ser el seu estil. 

-Sí, els lectors esperaven les meves entrevistes dient, a veure quina barbaritat preguntarà aquesta dona.

-¿Vostè volia ser periodista? 

-No, jo volia ser metge, però era molt difícil revalidar els meus estudis dels Estats Units. Això del periodisme va ser de sort, sense pensar-ho gaire. D'un dia per a l'altre.

-Mèxic també li va donar una nova llengua, que acabaria sent la seva.

 

-Jo vaig començar cometent moltíssims errors. Però em fascinava aquest idioma espanyol tan ric, especialment la parla del carrer. Quan jo era petita encara es deia bellaco i hurgamandera, que és un forma antiga i meravellosa de dir prostituta. Això és una cosa que vaig voler traslladar a la meva novel·la Hasta no verte Jesús mío.

-¿La gent humil sempre diu la veritat?

-La gent humil diu, com dirien els meus néts, la neta. Et diuen el que sí que és.

-¿D'aquí prové la fascinació de la princesa per la gent del poble?

-A mi ningú m'ha donat tant com Jesusa Palancares, la protagonista d'Hasta no verte Jesús mío, que em va oferir el surrealisme, l'inesperat, el que mai havia sentit fins al moment.

-¿Què hi ha de polonesa en vostè?

 

-Tinc la bogeria dels polonesos que en les guerres es llançaven amb els seus cavalls contra els tancs. Aquesta actitud envers la vida una mica suïcida. També l'amor a la música unit a la sentimentalitat. El meu pare tocava el piano, Chopin, i plorava. Aquestes coses...

-No és poc.

-La meva família va ser expulsada de Polònia al segle XVIII. Ara estic intentant escriure sobre el meu avantpassat Estanislao Poniatowski i vaig descobrir que em cau molt bé. Va embellir Varsòvia i va portar a la seva cort molts pintors italians com Guardi o Canaletto. A més li agradaven molt els balls i les recepcions. A mi no m'agraden tant.

-No li deuen agradar ara. Però va anar a molts de jove. 

-Però no vaig ser mai una fanàtica desenfrenada del ball. Preferia la conversa de després, que si aquell noi era guapo, que a qui havia tret a ballar. A mi sempre m'ha agradat la petita història.

-Tenia fama de dona guapa.

 

-La meva mare sí que ho era. Va treballar com a model per a Schiaparelli i apareixia a la revista Vogue. De petita m'agradava molt posar-me els vestits que li prestaven les cases d'alta costura i embrutar de fang pel jardí les seves caríssimes sabates de taló.

-Álvaro Mutis va dir de vostè que amb cinc centímetres de més els àngels baixarien a visitar-la. 

-És que sóc molt baixeta. De la mida d'un gos assegut. Jo a Mutis el vaig estimar molt...

-«Totes les dones volien fer mutis amb Mutis», ho va dir vostè.

 

-Ha, ha. És veritat. Era un conquistador a morir. Va fer patir bastantes dones.

-¿I a vostè, no va intentar enamorar-la?

 

-No, mai. Es va dir molt això però no és cert, la nostra relació va ser d'amistat. Jo parlava amb ell molt sovint quan va estar a la presó de Lecumberri, però en realitat jo anava a veure els presos polítics.

-Crec que vostè no sabia a penes qui era Diego Rivera quan li va fer una de les seves primeres entrevistes.

 

-La meva família es va ofendre moltíssim perquè havia pintat despullada la meva tia, la poeta Pita Amor, i llavors el van culpar només a ell. ¡Com si ella no s'hagués desvestit!

-¿Com era? El pinta com un monstre a Querido Diego, te abraza Quiela.

-Era altíssim, i sent mexicà és estrany. Tenia una panxota terrible que cada any creixia més i més. Però era una bona persona, sobretot amb els periodistes, amb els quals era pacient i generós.

-És sorprenent com amb aquell aspecte podia ser tan seductor. 

-A la llista dels seus amors hi havia María Félix, Dolores del Río, Paulette Goddard, Silvia Pinal. Totes dones extraordinàries...

-¿Per què Mèxic ha donat dones de tant caràcter i tan patidores?

-El cas més extrem és Frida Kahlo,  que s'ha convertit gairebé en la Verge de Guadalupe. Crec que a Mèxic desgraciadament hi ha una acceptació del maltractament com a destí: aquest és l'home que m'ha tocat i hi he de viure.

-¿Sent que s'ha guanyat el respecte dels mexicans?

 

-Una llarga vida com a entrevistadora ha fet que rendís homenatge a tots els grans de Mèxic. Vaig fer un llibre sobre Octavio Paz, vaig entrevistar Carlos Fuentes... Jo crec que ho vaig fer per afany que m'estimessin.

-Això ho diu García Márquez.

 

-Som molts els que perseguim això. Crec que sí, que després de centenars d'entrevistes he aconseguit, que la gent se m'acosti amb molt afecte.

-Vostè sempre ha sigut una dona molt compromesa, però en els últims anys aquest compromís polític s'ha intensificat.

-Sí és clar, em va trucar Andrés Manuel López Obrador. Va venir aquí a casa meva, jo crec que pel llibre de La noche de Tatleloloco, on vaig relatar la matança de la plaça de les Tres Culturas, per demanar-me que col·laborés amb ell. D'això ja fa 12 anys.

-¿Seria La noche de Tatlelolco el llibre que salvaria de la crema? És fonamental per aprofundir en la història del seu país.

-Ai, tant de bo que això sigui així, però jo en salvaria d'altres. Salvaria els últims, Carrington o El universo o nada, que acabo d'escriure. Però per sobre de tot salvaria els llibres que encara no he escrit.

-En els últims temps se n'han anat Monsiváis, Fuentes, Pacheco, Gelman, Mutis. ¿Sent haver viscut entre gegants?

-Sí, entre gent que eren amics, que em tractaven com a una igual, que m'acariciaven els cabells i em donaven la mà per travessar el carrer.

-Crec que a Monsiváis li agradaven molt els gats. ¿A vostè també?

-A mi m'agraden més els gossos. La meva àvia va fundar la societat protectora d'animals i jo vaig arribar a viure amb 32 gossos, recollits del carrer, bornis, mancs i plens de sarna. Ara en tinc només un i dos gats que per cert es diuen Monsi i Vais, també arreplegats del carrer. Parlant-los a ells, segueixo parlant amb Monsiváis. Però jo els educo, perquè Monsiváis va ser una víctima dels seus animals.

-Parli'm d'El universo o nada. ¿És una continuació de La piel del cielo? Aquella novel·la estava inspirada en la vida del seu marit, Guillermo Haro, mort el 1988.

 

-Jo estava descontenta amb La piel del cielo, una novel·la en què vaig inventar molt. Allà a Guillermo, encara que no apareixia amb el seu verdader nom, li vaig penjar amors que no va tenir. Els lectors se m'acostaven i em deien: ¡que bàrbar el teu marit va voler violar una noia! Llavors em vaig adonar que li estava fent molt de mal. I ho he esmenat en aquest llibre, que és una biografia.

-¿On es trobaven un científic i una dona de lletres? 

-A ell no li interessaven els escriptors, només el que jo feia. A mi m'interessaven els científics, però jo no em podia acostar al seu cercle perquè no en sabia res. Aquest llibre ha estat una manera d'aproximar-me. També l'he escrit per als meus fills, perquè sabessin com era el seu pare.

-¿I com era?

-Ell estava molt bolcat en la seva feina com a astrònom i va ser un pare més aviat absent. Escrivint aquest llibre vaig reviure moltes coses de la seva vida i va augmentar la meva consideració per ell. Mentre vam viure junts no em vaig adonar a quin grau arribava la seva capacitat de treball, la seva tenacitat. Ara sento una admiració desmesurada.

-¿De què tractarà el seu discurs del Cervantes? 

-He volgut que tingui a veure amb les dones del Quixot que, encara que no se les recordi, són moltes, més enllà de Dulcinea del Toboso. També m'han interessat les dones de les Novelas ejemplares. En el discurs les vincularé a les dones de l'Amèrica Llatina i d'Espanya, faré que totes siguin, siguem, les dones del Quixot.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

-¿Com li agradaria que la recordessin?

-Li diré com. Quan va morir Monsiváis em van demanar que parlés en les seves honres fúnebres. Així que em vaig llevar a les tres de la matinada, després d'haver estat vetllantlo, per escriure el discurs fins a les cinc, que era quan em venien a buscar. Va ser molt dur, per l'emoció i el dolor, però ho vaig fer. Com ho faig sempre, perquè sento que és la meva obligació. M'agradaria que em recordessin així, com algú complidor i responsable.