el personatge de la setmana

El tímid pare de Mafalda

El creador de la nena més inconformista del còmic ha estat homenatjat al festival francès d'Angulema amb una exposició amb motiu dels seus 60 anys de carrera. Mafalda compleix mig segle sense haver perdut gens de vigència.

zentauroepp468876 efe  alberto morante 11 12 00 madrid  md3 madrid  11 dic 00 200930164723

zentauroepp468876 efe alberto morante 11 12 00 madrid md3 madrid 11 dic 00 200930164723 / Alberto Morante

3
Es llegeix en minuts
ANNA ABELLA

Aquell globus terraqüi, metàfora d'un món malalt, al qual una inconformista, perspicaç, irònica, curiosa, intel·ligent i idealista nena de frondosos cabells negres posava el termòmetre i vetllava al llit, és el mateix de fa mig segle, quan naixia una Mafalda defensora dels drets humans, que amb les seves preguntes i reflexions posava en evidència la injustícia, la guerra, la violència, el racisme i altres absurditats del món adult.

«Moltes de les coses que ella qüestionava encara continuen sense resoldre's», deia aquesta setmana Joaquín Salvador Lavado (Mendoza, Argentina, 1932), Quino, que va crear el seu personatge el 29 de setembre de 1964 a les pàgines de la revista Primera Plana. Els seus 60 anys de carrera com a autor de culte i els 50 de Mafalda -publicada en 50 països i amb 50 milions d'exemplars venuts arreu del món- han protagonitzat l'exposició estrella del festival d'Angulema, la meca francesa del còmic, que finalitza avui, i a la qual petits problemes de salut, als seus 81 anys, li han impedit ser-hi.

La seva passió per la música -que va transmetre a Mafalda, fan dels Beatles-, el cine -especialment el mut de Chaplin o Buster Keaton- i la literatura -de Borges i Cortázar a Verne, Twain, Shakespeare o Tolstoi- han estat font d'inspiració per al seu humor crític i àcid, tant com l'actualitat que rastrejava diàriament en la premsa i els viatges -ha viscut, amb la seva dona, Alicia Colombo, a París, Milà i Madrid-.

Quino, sempre tímid, pessimista i humil, es defineix com un «obrer del dibuix» que espera que el seu treball «serveixi per canviar una mica les coses», i que no ha tingut cap altre desig en la seva vida que ser dibuixant, vocació que li va inculcar amb tres anys el seu oncle pintor i dibuixant publicitari, Joaquín Tejón (per diferenciar-lo d'ell li van dir Quino). «Estar dibuixant de bocaterrosa sobre la fusta clara d'una taula nova» és el seu primer record infantil, que va agradar poc a la seva mare. El petit de tres germans i fill d'espanyols republicans de Fuengirola que es van instal·lar a l'Argentina el 1919, a casa sempre va sentir a prop la guerra civil. Nen solitari, sortia poc i jugava sol, lligat a una timidesa que no ha perdut. Tenia 12 anys quan va morir la seva mare i va entrar a l'Escuela de Bellas Artes de Mendoza, que va abandonar, «cansat de dibuixar àmfores i guixos», quatre anys després, al morir també el seu pare.

Notícies relacionades

Decidit a dedicar-se al dibuix humorístic va marxar a Buenos Aires, on després de molts intents va publicar el seu primer dibuix el 1954 a la revista Esto es. Quasi una dècada de professió després, el 1963, va publicar el que seria el primer d'una trentena de llibres d'humor, Mundo Quino. Va ser llavors quan va plantar la llavor de Mafalda. Li van encarregar unes tires per publicitar els electrodomèstics Mansfield, amb una família amb noms que comencessin amb la M de la marca i que recordessin els Peanuts de Charles M. Schulz. La campanya no es va fer mai i Quino va guardar aquella Mafalda en un calaix. Un any després l'havia reconvertit en la nena al·lèrgica a la sopa -al·legoria de la dictadura argentina i «el que ens volien fer empassar»-, sorgida d'una contradicció: «A un nen li ensenyen coses que no s'han de fer perquè estan malament o fan mal, però als diaris hi troba massacres i guerres. ¿Per què els grans no fan el que ensenyen?».

La va envoltar d'amics -Felipe, Manolito, Susanita i la petita Libertad, favorita de l'artista-, d'uns pares reflex de la classe mitjana argentina i li va donar un germanet -Guille-, però després de nou extenuants anys absorbit per ella, el juny del 1973, cansat i per por de repetir-se, va prendre una decisió: «El més valent que he fet en la meva vida ha sigut deixar Mafalda». Però les opinions de Mafalda eren les seves i Quino no ha deixat de transmetre-les en títols com el recent ¿Quién anda ahí? (Lumen) mentre ella es convertia en llegenda, admirada per García Márquez, Umberto Eco o Julio Cortázar, que va arribar a dir: «No importa el que jo penso de Mafalda, l'important és el que Mafalda pensa de mi».