«Israel fa veure que no hi ha esperança. Però n'hi ha»

El caçador d'estels, de Khaled Hosseini, va ser la inspiració que va portar a escriure Michelle Cohen Corasanti,  una jueva nord-americana, de família rica, liberal i ferventment sionista, a qui els seus pares van enviar als 16 anys a Israel perquè posés seny però que va acabar convertida en una defensora de la causa palestina. I, a més, casada amb un estudiant de química d'aquella nacionalitat. Va decidir seguir l'exemple de l'escriptor afganès amb la seva novel·la Com el vent entre els ametllers (Bruguera / Amsterdam): buscar l'empatia del lector amb la història d'un nen palestí superdotat, però que creix en un poble sota l'ocupació militar israeliana des de 1949, amb el seu pare empresonat, dos germans morts, la seva casa demolida. «Però el meu llibre no és sobre odi, sinó sobre anar més enllà. Vull ensenyar que la gent pot canviar, que hi ha esperança. Perquè Israel intenta fer creure que no n'hi ha», explica l'escriptora durant la seva visita a Barcelona.

-¿Vostè va arribar a Israel sense saber ni què eren els palestins, oi?

-Per a nosaltres els jueus havien arribat a un desert i l'havien fet florir. I no hi havia palestins, sinó àrabs que ens odiaven no se sabia per quina raó. En els meus tres primers anys, en un internat, no vaig veure mai  un palestí. Ni un. No vaig ser conscient del conflicte fins a la invasió israeliana del Líban el 1982. I fins que vaig viatjar a París i vaig conèixer molts libanesos no vaig aprendre que tot el que ens havien explicat sobre què va passar el 1948 era una mentida. Fins llavors, per a mi, nosaltres érem les víctimes. No els refugiats palestins, obligats a viure en condicions abjectes. Així que vaig decidir estudiar Estudis del Pròxim Orient quan vaig tornar a Israel. I allà vaig fer amics palestins.

-¿Ni tan sols actes com la massacre de Munic li feien preguntar-se...?

-Sabíem que eren terroristes. Però terroristes àrabs. Encara avui faig moltes conferències en associacions i escoles als EUA: i, la vasta majoria, creuen que tots els àrabs són terroristes

-S'ha proposat fer que el seu llibre faci obrir els ulls a molts compatriotes. Com ho va fer La cabaña del tío Tom, diu.

-Que era un llibre escrit per una dona blanca i va aconseguir introduir les idees abolicionistes. Com a advocat, sé que no és el mateix en un judici la confessió de qui ha perpetrat un crim que la denúncia de la víctima. El president Obama va demanar als israelians que es posessin en el lloc dels palestins per entendre'ls: és el que intento que faci el lector. Però, personalment, jo puc dir que conec els dos costats. ¡Em vaig casar amb un palestí! Vaig tornar als EUA i vaig enterrar aquella part de la meva vida durant deu anys. Però sentia la responsabilitat d'explicar-ho. I necessitava trobar la manera de fer-ho. La vaig trobar quan vaig llegir la novel·la de Hosseini, em va ensenyar la manera d'arribar a la gent.

-¿És adequat segons la seva opinió parlar de neteja ètnica o apartheid?

-Sí, hi va haver una neteja ètnica programada. Aquí puc dir-ho. Però als EUA no puc utilitzar aquestes paraules... ¿I apartheid? Hi ha un apartheid més sofisticat. Diferent a Israel, on els palestins tenen drets però pateixen determinat grau de discriminació, a Cisjordània i a Gaza, que és un gueto, una presó a l'aire lliure.

-¿El personatge de Nora, l'americana  que acaba com l'activista Rachel Corrie, és en part vostè?

-Nora és el que jo hauria volgut ser i no vaig poder ser.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

-Els pares de Nora són uns liberals de llibre, però no poden amb un gendre palestí. ¿En el seu cas...?

-¡Oh, Déu meu! Els meus pares són superprogressistes, però quan es tracta d'Israel, és terreny prohibit. ¡I encara es neguen a conduir un cotxe alemany! No podia parlar amb ells de política sense posar-me a cridar. Així que (riu) quan em vaig casar amb un palestí no els va semblar tan malament que l'enemic carregués amb mi.