Paco Roca i els republicans que van alliberar París

Para qué llamar caminos a los surcos del azar. D'aquest vers d'Antonio Machado, que «simbolitza els sentiments de l'exili republicà espanyol», la tristesa i les il·lusions truncades, sorgeix el títol de l'esplèndid retorn de Paco Roca (València, 1969), Los surcos del azar (Astiberri), a les vinyetes del qual no falta un breu record al poeta, mort després de travessar la frontera en la retirada del 1939. «Són els camins plens de patiment dels que després de la guerra van lluitar contra els nazis, van acabar a Sud-amèrica o Rússia, en camps alemanys o francesos, al nord d'Àfrica... i els camins per refer després les seves vides», explica l'autor d'Arrugues (Nacional de Cómic) i El invierno del dibujante.

Roca, que ja va flirtejar amb la guerra i l'exili a El faro (2004) i El ángel de la retirada (2010), reconstrueix els camins de Miguel Ruiz, un dels republicans que van lluitar, en la segona guerra mundial, a La Nueve, la companyia de la 2a Divisió Blindada del general Leclerc, que la nit del 24 d'agost de 1944 va ser la primera a entrar a París, i l'endemà van encapçalar la desfilada de la Victòria pels Camps Elisis amb De Gaulle. «Van tenir un paper simbòlic en l'alliberament. Però era normal que fossin allà perquè eren veterans de la guerra civil i, molts, de la campanya de Tunísia contra Rommel. Eren experts en batalla. A més, tenien un sentiment antifeixista enorme i estaven molt compromesos ideològicament. Per ells era la mateixa guerra, lluitaven contra el feixisme i sentien que així podien venjar-se de la derrota davant Franco. Esperaven que després els aliats alliberessin Espanya del feixisme», explica Roca, que es va topar amb el tema el 2008, a París, on va veure dos excombatents, Manuel Fernández i Luis Royo, en la presentació del llibre La Nueve, los españoles que liberaron París, d'Evelyn Mesquida, que li va servir de font d'informació, així com, entre altres historiadors, Robert S. Coale.

Notícies relacionades

La memòria en vinyetes de la guerra civil

El #MeToo dels nens

UNS PÀRIES / «Van ser oblidats. La seva memòria va passar desapercebuda a l'Espanya franquista, en què era difícil convertir-los en herois -reivindica el dibuixant, en al·lusió al fet que, a més de republicans, havien derrotat el seu aliat Hitler-. I De Gaulle va deixar de banda els espanyols i els d'altres països que van lluitar per la França lliure. Tot i ser vencedors, van ser els únics que no van tenir un país al qual tornar després de la guerra i van acabar sent uns pàries. És trist i dramàtic. Van abandonar casa seva i els seus éssers estimats perquè si es quedaven podien morir i, exiliats, van haver de tornar a començar de zero com a ciutadans de segona». Des de fa dos anys, revela, «amb [François] Hollande, la bandera republicana oneja al costat de la francesa en la desfilada de la festa nacional».

Roca utilitza el recurs d'autodibuixar-se com a personatge que fa una entrevista imaginària a un ja ancià Miguel Ruiz, que li explica els seus records començant al port d'Alacant el 1939, amb dantesques escenes de desesperació i suïcidis, al costat de 15.000 republicans que intentaven fugir de l'avanç franquista en insuficients vaixells, rumb al nord d'Àfrica. «Allà se'ls considerava escòria roja revolucionària, se'ls tractava com esclaus». «Es va canviar de nom, com molts altres, perquè van desertar de la Legió per anar amb Leclerc i perquè temien represàlies a les seves famílies a Espanya si els capturaven els alemanys. Va desaparèixer en una missió després d'alliberar París. Se li va perdre la pista. Hi ha historiadors que creuen que es va unir a l'intent d'invasió d'Espanya des de la Vall d'Aran, i altres que creuen que va acabar a Fes». Roca emplena llacunes de la vida d'aquell home que qui sap si avui encara continua sent un supervivent.