Cantant

«Ni Miami, ni Madrid: casa meva és i serà Catalunya»

Dyango al Palau. Anuncia la seva retirada el 2014. / FERRAN SENDRA

2
Es llegeix en minuts
JORDI BIANCIOTTO
BARCELONA

Josep Gómez, que va triar el nom artístic de Dyango en honor al guitarrista belga Django Reinhardt, planeja retirar-se el 2014 amb una gira titulada Gracias y adiós. Abans, aquesta nit, es mostra al Palau (21.30 hores) mentre encara se senten els ecos del seu pas pel Camp Nou en el Concert per la Llibertat.

-En la peça central del seu nou disc, El cantante, diu «la música es mi vida». ¿Com pot retirar-se?

-Em retiraré dels escenaris, ¡però no de la música! Puc seguir gravant discos, com ha fet la Mina.

-¿Què el fa apartar-se dels escenaris?

-Els viatges. Des del 1968 no he parat d'anar a Amèrica. Això et desgasta. Ja tens 73 anys i veus que cada vegada cantes amb més dificultat. També m'ha enxampat en una mala època: m'han d'operar de l'esquena, del nervi ciàtic, i estic cagat.

-Hi ha septuagenaris molt actius, com Raphael o Julio Iglesias.

-Raphael és un treballador. Julio es dosifica més. A mi el que més m'agrada és la música, i no la meva, sinó escoltar els grans del jazz: Clifford Brown, Shorty Rogers, Sonny Stitt, Bill Evans, Tete Montoliu…  Disfruto més escoltant John Coltrane amb el seu saxo o Chet Baker amb la trompeta que a qualsevol cantant.

-Baker va portar una vida al límit, amb drogues i una mort violenta. No fa falta, ¿no?

-No, encara que l'artista neix i després decideix quina mena de vida segueix. Si estudia i practica es farà més gran. Els estudis serveixen.

-¿No creu en els autodidactes?

-M'he adonat que els estudis importen molt. De la meva quinta només dos vam passar pel Conservatori: José Guardiola i jo.

-¿No li agradaria tornar a ser trompetista de jazz?

-El meu pròxim disc serà de jazz a duo amb Ricard Miralles. Vam començar junts cap al 1963 interpretant cançons de Lucho Gatica.

-«Triomfar a Llatinoamèrica és fàcil», s'ha dit amb freqüència.

-¡No saben el que es diuen! És un públic apassionat, però s'hi ha d'anar amb la lliçó ben apresa: bon material, el disc sota el braç i país per país. Molts s'hi han estavellat. Ho han fet bé Julio, Camilo (Sesto), Serrat, Raphael… Rocío Dúrcal a Mèxic. La Jurado...

-Alguns es van establir allà. ¿Per què no ho va fer vostè?

-M'ho proposaven cada dia, però ho vaig tenir clar: ni Miami ni Madrid. Sempre he viscut a Catalunya. És i serà casa meva. La terra tira.

-¿I encara més últimament?

-Hi ha un moviment amb què m'identifico. Una ocasió que, si no l'aprofitem, podem ser uns gilipolles. Potser és ara o mai. El que no entenc és això del Duran: ¿però no és de CiU? A mi m'agradava, el veia centrat, jo sempre he votat Convergència... Mas sí que m'agrada i, sobretot, Pujol. I Junqueras cada vegada que parla m'agrada més.

-¿S'enfila al carro d'una tendència popular?

-Als que diuen això els diré, amb tot el carinyo, que són uns imbècils. S'ha dit que m'han «donat» el Palau, quan estava emparaulat des de fa temps i n'he pagat el lloguer com tantes altres vegades.

-El 2014, gira per Llatinoamèrica... ¿i Espanya?

-Crec que sí, que Espanya no és el que reflecteix la gent que m'insulta i m'amenaça a Facebook. M'han estimat amb bogeria, ¿per què haurien de deixar de fer-ho?

Vegeu el vídeo d'aquesta

Notícies relacionades

notícia amb el mòbil o

a e-periodico.cat