Un autor d¿èxit

«No sóc un rei Mides, només algú amb sort»

Albert Espinosa, dijous passat a l’Hotel W de BCN. A l’esquerra, el llibre.

Albert Espinosa, dijous passat a l’Hotel W de BCN. A l’esquerra, el llibre. / JOSEP GARCÍA

8
Es llegeix en minuts
JULIÁN GARCÍA

Després d'haver venut més d'un milió i mig d'exemplars de les seves anteriors tres novel·les, el polifacètic Albert Espinosa (Barcelona, 1973) sembla predestinat a ser el gran triomfador de l'imminent Sant Jordi. La raó, la seva quarta novel·la, Brúixoles que busquen somriures perduts (Rosa dels Vents / Grijalbo), un nostàlgic relat sobre les segones oportunitats, el perdó i la veritat a partir del difícil retrobament entre un home i el seu pare que deixarà sense clínexs la seva apassionada legió de seguidors. Autor teatral i guionista cinematogràfic, Espinosa també viu un moment màgic en la seva altra faceta, la d'escriptor televisiu. El fenomen Polseres vermelles segueix imparable: la segona temporada encara té més audiència que la primera.

-Quarta novel·la. ¿L'ha escrit també a mà, com les anteriors?

-Sí, les novel·les són l'única cosa que escric a mà. En la primera, El món groc, vaig decidir dues coses. Una, que escriuria en llocs on hi hagués aigua, mar, piscines, banyeres. L'aigua m'inspira. I dos, que escriuria a mà. Tota la resta, les sèries, les pel·lícules, ho faig amb l'ordinador. Però el llibre per a mi és especial. Busco les 10 o 12 llibretes que utilitzaré, el tipus especial de boli… Trigo molt temps, però buscar i trobar els materials és un procés molt important. Aquesta vegada he utilitzat unes llibretes temàtiques de ciutats que vaig anar adquirint en cada visita promocional de Si tu em dius vine ho deixo tot... però digue'm vine.

-¿Té clar que la seva novel·la tornarà a arrasar per Sant Jordi?

-Bé, toco fusta, no ho sé. No treballo amb la idea de voler vendre cada vegada més, encara que sí que és veritat que amb Si tu em dius vine... vam sortir amb 50.000 exemplars i ara ho fem amb 250.000... En qualsevol cas, crec que serà un gran Sant Jordi. ¡I no només el meu! Serà el millor Sant Jordi dels últims 10 anys. Ho vaig dir als llibreters l'altre dia. No he vist mai la gent esperant tant la primavera, l'estiu, els raigs del sol... Sant Jordi és un dia especial per a mi. És el dia que vaig perdre la cama. El millor dia possible per perdre una cama, perquè hi havia molta felicitat en l'ambient. M'han passat coses molt xules per Sant Jordi. ¿Sap una cosa que em fa molta il·lusió d'aquest Sant Jordi?

-Vostè dirà.

-Hi ha una cosa que normalment no puc fer, que és anar en moto. Quan he anat en moto m'he donat moltes hòsties, perquè és complicat trobar l'equilibri només amb una cama quan freno. Per Sant Jordi, els de l'editorial em porten en moto i em fa molta il·lusió. Mola molt anar d'un lloc a un altre amb aquesta sensació de velocitat, de puntualitat. Aquest any a més he demanat un casc costumitzat amb dibuixos de brúixoles i tot això. Ha quedat molt xulo.

-Vostè viu un moment envejable. ¿Reconeix que tot el que toca ho converteix en or?

-¡Nooo! Només sóc algú amb sort. Però també ho era quan tenia el càncer: ¡n'he superat tres! És veritat que aquests últims anys han sigut molt bonics, increïbles. Tot és bestial. En qualsevol cas, no em sento un rei Mides, sinó algú que té sort de treballar amb qui treballa. Els nens de Polseres, Pau Freixas [director de la sèrie], Sergi Belbel, que em va recolzar al màxim amb Els tigres joves beuen llet al TNC, la gent de l'editorial... I tinc sort del públic, a qui agrada tot el que faig...

-El públic. No és fàcil trobar-ne un que sigui més militant d'un autor que el seu, senyor Espinosa.

-Tinc un públic molt apassionat, sí. Polseres m'ha obert una franja que no m'hauria pensat mai que tindria. Nens de 8 o 9 anys, joves de 15 o 17. Llegeixen el llibre i et pregunten i es comuniquen amb tu d'una manera molt potent. Jo intento escriure el que a mi m'agradaria llegir. Brúixoles que busquen... és un llibre que a mi m'agradaria llegir. Me'l vaig llegir ahir a la nit una altra vegada i vaig plorar i vaig riure, i vaig pensar que m'agradava. I que si a mi m'agradava, potser agradaria als altres. La veritat és que quan escric no penso en el que pugui agradar o no als altres, perquè és impossible saber-ho.

-Però vostè sap com agradar. La gent li agraeix la seva manera d'expressar els sentiments; s'identifica amb el que vostè relata.

-Deu ser perquè les emocions m'agraden. ¿Per què parlo de la meva vida? Perquè és el que visc. I m'agrada parlar-ne, del que sento, del que visc. Les meves històries no parlen mai de personatges que treballen d'alguna cosa i tenen problemes amb aquesta feina. Jo vaig créixer en un hospital i allà no hi ha diners en el dia a dia. Només carícies, abraçades i emocions. En els meus personatges no és important saber a què es dediquen, sinó acompanyar-los en la seva recerca emocional. Al món li aniria més bé si la gent parlés més de les seves emocions. Sembla que les emocions o la tendresa siguin delicte.

-¿Quant hi ha de vostè en el personatge protagonista de Brúixoles...?

-Tots els meus personatges tenen molt a veure amb mi. Jo és que sóc molt pidolaire. Algú m'explica una història guapa i li dic: «¿Me la regales?». Aquest llibre, que per a mi és el millor que he escrit mai i amb el qual m'ho he passat més bé, és fruit d'històries i de gent que he conegut en els viatges de promoció del meu llibre anterior. Els desconeguts són grans aliats, perquè t'acaben explicant coses molt guapes per a les teves pròpies històries…

-Parli'm de Brúixoles… Crec que agradarà molt al seu públic.

-Parla sobretot de la sinceritat. És el valor més important. Quan estàs malalt vols que et diguin la veritat. Estàs en una relació sentimental i vols la veritat. Però al final hi ha poca gent que saps que et dirà la veritat. Jo des de fa anys busco arxipèlags de veritat; gent a la meva vida que no siguin ni amor ni família, sinó gent que en el dia a dia sempre em digui la veritat. I quan les trobo, els demano que formin part del meu arxipèlag de sinceritat i els dono una brúixola i tot...

-La primera frase del llibre és «per viure s'ha de viure». ¿A què es refereix, exactament?

-És la clau de tot. Hi ha gent que se'n va del món, com el protagonista de la novel·la. Gent que s'atipa de tot i que decideix no participar en res més. Molta gent em diu: «No s'han complert els meus somnis, no em passen grans coses a la meva vida». Però és que potser ha deixat de formar part del món. A vegades ens oblidem de viure. Protestem molt, però vivim poc. La gent pensa que viurà eternament, però no. Jo sempre tinc un llindar de vida de tres mesos. I quan passen aquests tres mesos, doncs tres més. Terminis curts de vida. Així ho aprofites tot al màxim.

-El protagonista i els seus germans juguen un dia al futbol i tenen un pare director de cine. Igual que Els nostres tigres beuen llet. ¿Universos paral·lels com a la sèrie Fringe?

-Ha, ha, no. En totes les meves novel·les hi ha gestos de complicitat a coses que he fet abans. El número 23 surt en totes. Moltes trames passen d'una història a una altra. Els meus personatges viuen en el que jo anomeno món groc, un poblet on es coneixen i on un dia el nen de Polseres es troba amb un altre de Planta 4ª i aquest al seu torn és amic d'Els tigres. M'agraden aquestes connexions. Al capdavall, és un univers.

-¿Veurem Brúixoles... convertida en pel·lícula? ¿Li agradaria?

-No he volgut mai que les meves novel·les siguin pel·lícules. Les novel·les són nadons que són novel·les. Si en fas una pel·lícula es perd la màgia. La gent s'imagina com és la cara dels personatges. Jo ja escric molt per al cine o la tele. Potser quan aquests nadons siguin adults, d'aquí 15 o 18 anys, doncs es transformaran en pel·lícula. ¡Però mentre no ho siguin, com que jo mano en això, doncs no seran mai pel·lícula!

-¿Hi haurà tercera temporada de Polseres vermelles?

-Tothom vol fer-la. La idea era que la història transcorregués en els 10 anys que jo vaig estar malalt. Entre la primera i la segona temporada vam esperar que els nens es fessin adolescents. Ara han de ser adults. Esperarem dos anys perquè creixin. I espero que ens permetin esperar. En tot cas, ja aviso que el final de la segona temporada serà molt dur. Els espectadors patiran.

-Queden cinc capítols.

-Només per aquest final, ja valia la pena fer la segona temporada de la sèrie. Tant de bo agradi. Però em sembla que és una sèrie que no enganya a ningú. En el primer capítol tallaven la cama a un dels personatges i al vuitè en mataven un altre. No és happylandia.

-¿Com està l'adaptació de Polseres a càrrec de Spielberg?

-Avançant... Martha Kauffman, que està a càrrec del projecte, ens diu que aquestes coses de les televisions americanes van molt lentes, però que en el nostre cas va molt bé.

-Demà diumenge surt la seva columna setmanal a EL PERIÓDICO, on fa sempre tres recomanacions culturals. Avanci's un dia i regali'ns tres recomanacions més.

-Doncs... Searching for Sugarman, el documental que més m'ha emocionat a la vida, o com la música troba el seu públic encara que a vegades aquest no sap que existeix. La pel·lícula Weekend, capaç de transmetre emocions i sentiments molt intensos. I la música de Pau Vallvé; em sembla brutal com pot expressar tantes coses amb el seu murmuri.

Vegeu el vídeo de part de

Notícies relacionades

l'entrevista amb el mòbil

o a e-periodico.cat