crònica

Senyals d'entusiasme i tenacitat

1
Es llegeix en minuts

LA MIRADA DE GREG DULLI

Les reunions de grups després de 15 anys en repòs fan patir una mica... fins que deixen de fer patir. Per fer fora els dubtes, res millor que estudiar la mirada del cantant. I els ulls de Greg Dulli, immensos i clavats fixament qui sap on, mentre no parava de cridar «uuuh, baby, uuuh baby», no van deixar cap dubte. Estava revivint els motius pels quals va compondre aquelles cançons. Els seus Afghan Whigs han trobat aquell foc interior que va inspirar els seus inflamats discos i per això encara són capaços d'incendiar un immens escenari. Memorable.

DESBANDADA DE RATOLINS

Mentre uns músics es trenquen el cap esbossant nous subgèneres, textures, hibridacions i/o vestuaris, altres, sense abandonar el llenguatge del pop-rock, recargolen les partitures amb infinita imaginació. Field Music són àcids, melòdics i frescos com la llimona més verda. White Denim, trepidants i esmunyedissos com una família de ratolins en desbandada. Potser no criden tant l'atenció, però la setmana que ve els seus discos seguiran sonant com anguiles elèctriques.

EL QUE MÉS

En termes quantitatius, Kleenex Girl Wonder va ser un dels grans perdedors de dijous. Només 200 espectadors per a un paio, Graham Smith, que fa 20 anys que grava discos. ¡Però l'havíeu de veure! El nord-americà estava pletòric. Era el més feliç, el més agraït, el més conversador, el que més discos deia tenir a la parada de marxandatge... Va haver de deixar de parlar per no explotar d'alegria allà mateix. I va seguir despatxant cançons i cançons d'indie-rock escanyolit. L'entusiasme i la tenacitat.

Notícies relacionades

CONCERTS SENSE IMATGES

Qui encara no cregui que la música mou muntanyes, que l'hi pregunti al jove de la samarreta de Sonic Youth que ha vingut des d'Anglaterra. Dijous no va perdre aquell somriure d'orella a orella mentre ballava com un possés i sense deixar anar el bastó d'invident.