La trajectòria

Sempre tirant el 'dau al set'

Antoni Tàpies, davant d’una de les seves obres, en una fotografia del 2010.

Antoni Tàpies, davant d’una de les seves obres, en una fotografia del 2010. / FERRAN NADEU

4
Es llegeix en minuts
JOSEP MARIA CADENA

Antoni Tàpies,mort als 88 anys, ha tingut una existència llarga, i va aconseguir aprofitar-la al màxim per a tots nosaltres. El seu exemple és dels que perduren, ja que la va encertar al trobar en l'art una manera de ser com a persona. Abans de fer res va reflexionar i va fugir el màxim possible de les banalitats en els conceptes i del joc decoratiu en el color. Va realitzar unes obres summament atractives, però pensades d'acord amb la necessitat que tots -ell el primer- fóssim millors com a ciutadans d'un país -el nostre, el d'aquí- i membres actius del gènere humà al qual pertanyem més enllà de races i ideologies.

Va ser un home bo, encara que, com tothom, va patir excessos de vanitat i va ser objecte d'incomprensions. Les vegades que vaig parlar amb ell -algunes, menys de les necessàries per entendre'l millor- em sembla que era sincer en tot el que deia. I el seguiment que he fet de l'obra a través d'exposicions i llibres m'ha portat al convenciment que la persona ha acabat la seva trajectòria, però que la seva acció queda. És a dir: no s'acaba, perquè, a la manera dels grans mestres, va aconseguir posar el seu esperit en tot el que feia.

Suposo que hi deu haver un gruix important de persones que, sense malícia o amb maneres de pensar contràries a tot el que consideren abstracció, consideren queTàpies va ser utilitzat en el sentit artístic i polític, amb l'afegit que ell va saber aprofitar-se de les situacions. No és qüestió que ara ens endinsem en un terreny en què les controvèrsies no porten enlloc. Només puc dir que sempre el vaig veure íntegre i conseqüent. I arrenco per afirmar-ho de quan, per primera vegada, em va ser possible observar-lo entre els que presidien la constitució del Sindicat Democràtic d'Estudiants -la Caputxinada- al saló d'actes dels Caputxins de Sarrià. L'havíem convocat perquè en aquells moments ja era un pintor important, i jo hi era, molt més modestament, perquè era, juntament amb uns quants companys, un dels periodistesprogresde Barcelona. Però tant ell com nosaltres desitjàvem ser persones situades al costat de la veritat i dels que s'arriscaven per ella.

Quan Josep Faulí i jo vam posar en marxa l'Avui,el 1976, ell ens va visitar i vam disfrutar amb la seva conversa. Llavors ens va regalar uns gravats. Eren l'empremta de la planta d'un dels seus peus, i em va semblar, i encara m'ho sembla, que ens deixava un testimoni indeleble de la seva presència, com ja ho havia fet en un sentit més general amb un cartell realitzat per difondre la presència del que era una esperança de diari.

És obvi que són els homes els que fan les coses, però aquestes són les que queden. En aquest sentit, queda la pintura de Tàpiescom un referent compromès amb l'època en què va ser realitzada. Hi ha experimentació, investigació, afany de trobar més enllà dels límits, voluntat de ruptura amb una estètica que en molts aspectes havia quedat superada per les limitacions conceptuals i per la falta de capacitat de realització. Però també hi ha l'afirmació que l'ésser humà té tots els valors, i que les equivocacions, fins i tot les aberracions d'uns, no poden parar sempre els que tenen raó.

Notícies relacionades

Per a molts,Tàpiesés l'artista que va néixer ambDau al Set. És veritat i ell no ho negava mai, però havia fet més: havia continuat jugant a la xifra impossible, al número set que va imaginarJoan Brossa.És a dir: no es va quedar mai en el primer estadi i no es va repetir mai. Sense treure cap mèrit als seus companys d'aventura, que en tenen molts i dels quals ara només quedaArnau Puig-per molts anys, i que, com a filòsof que és, continuï exercint la seva gran capacitat per pensar-,Tàpies sempre va ser per ell mateix el«dau al set» que la nostra societat necessitava.

Dissentir de la manera de pensar deTàpiesno em va ser mai possible. D'algunes de les seves obres, sí. En aquest mateix diari ho vaig fer quan es va plantejar el tema del «mitjó». Per a mi -encara ho penso- era exagerar les coses passar a una dimensió monumental el que podia ser una reflexió estètica útil i cívicament profitosa si se sabia entendre. Jo defensava la maqueta, però no la seva mesura espectacular. Per això vaig titular a tota pàgina: «Tàpiesi la dansa del déu», mentre que al subtítol deia: «L'artista no és de cap manera culpable de la manipulació a què el sotmeten els seus fidels». I encara que, suposo, ell va llegir el meu article, no me'n va dir mai res. Defensava el seu criteri i acceptava els dels altres com a estímul de creació de la seva obra. Tenia moltes coses en què pensar i per portar a terme, i va treballar fins a l'últim moment. Ara a la fundació que va crear i que porta el seu nom li toca realitzar les antològiques que preparava per a quan ell complís 90 anys.