Roger Mas, de la cobla al cel

Tenim el ganxo mediàtic i el titular: Roger Mas cantant la coplaLa bien pagá, i portant al seu terreny Barbara, Rosalía de Castro i Mikel Laboa. Exercicis que porten la cobla sardanística al terreny de la cançó. Però encara és més rellevant el segon nivell de lectura, en què veiem Mas expandint el seu registre propi, aquesta barreja d'elaboració i primitivisme que el cantautor atribueix encertadament a la seva obra, i que troba en la Cobla Sant Jordi un company de viatge natural.

Dimecres, al Teatre Comarcal de Solsona, Mas va tenir en aquesta formació un còmplice rigorós i amb inventiva per portar fins al final la seva manera de veure la vida i el món: amb altura intel·lectual i ànim popular; d'una sensibilitat gairebé manierista però violentada alhora per mossegades forestals; terrenal però amb un punt de tenebra. Per això el Roger Mas més profund va ser el de la primera part del recital, en què va interpretar les seves pròpies cançons.

Després de la introducció instrumental d'El rei dels núvolsi la insinuació de cobla-big band deL'home i l'elefant, l'aventura va aixecar el vol amb la majestuosa maror de Si tu m'ho dius..., i el diàleg va ser íntim i precís aValent com la lluna, Emboscat(peça encara inèdita, destinada al documental de TV-3Emboscats), la tel·lúrica Caminanti unMichelaamb Mas al piano, culminat amb uncrescendo medievalitzant. A meitat de la sessió, les composicions que van bombar vida i sentit a tota l'operació:El dolor de la bellesa, una «sardana de frontera» amb trompeta a l'estil d'Ennio Morricone, i l'agosaradaMuixeranga,en què Xavier Guitó, pianista i arranjador, va incorporar al·lusions a peces populars catalanes, valencianes, balears i occitanes en un«Pi de les Tres Branques musical», segons el va batejar Mas, que, per cert, va actuar calçat amb unes genuïnes espardenyes.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

«LLENGÜES COSINES» / D'aquests «germanets

Un cop passats els ports de muntanya,Oda a Francesc Pujolsva rebaixar la tensió i va apuntar cap a un desenllaç ambCanta, Maria, del brasiler Ary Barroso, i dues sardanes de les grosses:El testament d'Amèliai un exotisme anunciat irònicament comThe holy thorni que va resultar serLa santa espina. Mas va avisar que el recital (com els altres dos) s'estava gravant, i potser per això les seves mostres d'alegria van ser discretes, sobretot si les comparem amb las palmes i el descontrol final de la preestrena al Petit Palau, a l'abril. O és que els solsonins són així de continguts. Però segur que els aplaudiments pendents se sentiran quan surti el disc.