LA PROPOSTA

Les muses de Barceló

CaixaForum convoca un recital amb poemes escollits pel pintor

Rosa Novell.

Rosa Novell. / OUNART AGUSTI I ANTONIA TORRES

1
Es llegeix en minuts
CRISTINA SAVALL
BARCELONA

Miquel Barceló volia ser poeta perquè podia passejar pel món amb un únic quadern. D'això n'està convençut Biel Mesquida, coordinador de Colors interiors, recital que aquesta nit acull CaixaForum Barcelona com a acte poètic paral·lel a l'estremidora retrospectiva artística que el centre de Montjuïc dedica al pintor mallorquí.

Els actors Rosa Novell –amb el seu accent barceloní--, Pepa López –valencià-- i Miquel Gelabert --mallorquí– posen veu als versos dels nou poetes predilectes de Barceló, aquells que han influït més en la seva personal metamorfosi creativa. «Miquel Barceló és, abans que res, intuïtiu. Troba la inspiració en els llocs més inesperats, des dels llibres d'Edgar Allan Poe fins als de Proust o els de Nabokov o els de Stevenson, però la poesia l'atrau especialment», apunta Mesquida.

La llista final no va ser fàcil de concretar. «Ell volia cent poetes, però les raons logístiques feien inviable un acte tan llarg», afegeix. La selecció dels nou autors es va fer en un dinar plàcid, coent patates, salsitxes, sobrassades i botifarrons a Vilafranca de Bonany (Mallorca). Així, l'obra de Josep Carner encapçala aquest «concert verbal», com el denominen Barceló i Mesquida. El seguiran versos de Blai Bonet, Miquel Bauçà, Nicole d'Amonville, Pere Gimferrer, Biel Mesquida mateix, Àngel Terron, Andreu Vidal i Joan Vinyoli.

Notícies relacionades

«Aquests nou poetes ajuden a contemplar l'obra de Barceló amb una mirada allunyada de tòpics que ens mostra l'alquímia que alimenta la seva obra», argumenta el poeta, que avui també exerceix de mestre de cerimònies de l'acte i aporta comentaris sobre cada autor.

De Pere Gimferrer recorda el seu primer llibre Arde el mar. «A Barceló i a mi ens en van entusiasmar dues coses: que els versos ballaven plens de ritmes desconeguts, originals i seductors i que Rimbaud i tota la vida surrealista eren el tema d'aquelles danses que després no el van abandonar». I de Josep Carner destaca la seva immortalitat. «És un clàssic d'ara».