elPeriódico.cat

No hi ha finals feliços: Pozí ha mort. Va ser un dels protagonistes d'aquella gran parada de varietats amb què el públic va disfrutar durant vuit anys seguits de Crónicas marcianas.

La revista i el burlesque s'han nodrit històricament de la bellesa i el que és especial, d'allò escultòric i indomablement estrany, d'allò habilidós i grotesc. Tot plegat condimentat amb la sàtira política i una certa dosi d'escàndol. Res de nou.

El motiu pel qual Pozí i la resta de la troupe -cadascú a la seva manera- connectaven amb el públic és tot un misteri. Un tòpic: un mateix programa pot ser vist de formes completament diferents. El que alguns espectadors reproven, altres ho entronitzen.

El públic que ens acompanyava cada nit era extraordinàriament heterogeni. He tingut temps de sobres d'analitzar-lo quan vaig deixar un programa que funcionava igual a Catalunya, a la resta d'Espanya i específicament bé a Euskadi. Compartien la nit gent d'edats i classes diferents. Tornem a l'obvietat: el mateix programa era observat amb mirades diametralment oposades. Encara que no s'ho creguin, per als més joves, els friquis eren semidéus de la transgressió i el trencament del que és televisivament correcte. Eren el caos que desbaratava la convencionalitat.

No m'oblido dels benpensants que es flagel·len en els dilemes morals de la religió o el progressisme: jo també sóc un friqui. Ho dic amb ple coneixement de causa i en el sentit més literal. Al circ, les diferències entre el domador, els trapezistes, els pallassos, els nans i el mestre de cerimònies són diferències de matís. ¿Què hi fa? Sopen junts, es maquillen junts, s'aprecien o es detesten. Però tots ells viuen perillosament: o fascinen o tanquen el circ.

¿Què hi fa que en el programa es parli també de la guerra o es digui «fill de puta» a Bush? ¿Què hi fa que la dreta i l'Església et vulguin enfonsar? Em sento orgullós d'haver compartit plató amb aquests friquis inclassificables que, com Pozí, embogien i ens embogien en l'inextricable misteri de la ironia i la comicitat.

La pregunta és clara: ¿ja no hi ha friquis? Sí, i mentre existeixi l'electrodomèstic, n'hi seguirà havent. Els més divertits són els friquis que no assumeixen la

seva condició. Pensen que no han sortit de l'armari del

friquisme i no saben allò que «el mitjà és el missatge».

Breu repàs:

-El Bigotes.

-Camps i l'Altre, represos a cada moment pel jutge.

-El jurat popular que no veu indicis de delicte.

-El bisbe de Tarragona que critica l'homosexualitat

i la considera un comportament «no adequat». (Pel que

es veu a l'Església en saben bastant del tema).

-Gallardón diu que als 16 anys es podrà anar a la presó, però no es podrà avortar sense permís dels pares.

-Compte amb Urdangarín i el seu advocat...

tonteries sobre la dignitat / Tinc atacs de vergonya aliena sobretot pel com. Un es pot envoltar de qui consideri oportú per fer un programa. La meva frontera està en com un tracti aquestes persones. Em fan posar vermell, en canvi, els prejudicis

respecte a qui ha de sortir i qui no a la tele. Em deixo portar per un parell de records.

En la segona legislatura d'Aznar, es va iniciar una croada que, sota l'excusa de netejar la tele de teleporqueria, es volia carregar Crónicas i, de passada, els informatius de Tele 5. Yola Berrocal i Malena Gracia estaven en aquell moment en el reality show Hotel Glam. Totes dues, mirant a càmera, es van dirigir al senyor Aznar en uns termes que ni el millor teòric de la comunicació: «Senyor Aznar, no es molesti, home. ¿No veu que tot això és broma? ¿No entén que tot això és per entretenir el públic i que no tenim mala intenció? No s'enfadi, president. Només pretenem, humilment, fer un xou divertit. Res més. Vinga home... que no passa res».

la perruca de dantés / (Segon record).

Leonardo Dantés ha compost cançons que han

interpretat cantants més que solvents. En aquella època se'n riu de si mateix. Va arribar al plató i em va dir que cridaria molt l'atenció que, en un moment donat, jo li tragués la per­ruca. La conversa va anar més o menys així:

-«D'acord, Leonardo, però ha de semblar que és de veritat».

-«És clar, és clar... que el públic s'indigni».

Vam estar assajant la situació en què jo, fart de Leonardo Dantés, li clavava una manotada i li arrencava la perruca. En directe va ser brutal. Quan es va quedar completament calb, la seva cara va ser un poema dramàtic i tot el públic va cridar horroritzat: «¡Ooooohh!».

Dantés va abandonar compungit i tristíssim el plató. Li vaig demanar tèbiament disculpes, però va resultar inútil. Els mis­satges del públic em destrossaven. Objectiu aconseguit. Dantés havia creat un moment televisiu òptim del qual era la víctima propiciatòria. Gràcies, Mestre. H