elPeriódico.cat

Ferran Monegal

Dotze dies li ha durat la depressió a Karmele. Dotze dies tancada a casa, compungida i adolorida, davant el tracte rebut per la pròpia empresa que li subministra la soldada, o sigui, la fàbrica del Deluxe (T-5). Però ahir a la matinada va tornar a la tortura. I la sessió va ser, com era d'esperar, més torturadora encara, entreviada d'una conya molt pujada. Van tornar a col·locar-li a Karmele l'opinió de les xafarderes de Tortosa que la posaven a parir. També la suposada trucada a algú de l'ajuntament tortosí, que negava que la Marchante fos filla predilecta, ni res semblant. Hi van afegir a més una altra suposada trucada, aquesta vegada a la Generalitat de Catalunya, en la qual una veu femenina advertia que no consta que se li hagi concedit mai la medalla d'or d'aquesta institució. Resumint, que l'únic que posseeix Karmele és una xapa de metall, en forma de destral, que li va regalar una associació de comerciants, i una bandereta de llautó simulant una senyera que no sabem si l'hi va donar Carod-Rovira en un míting, quan reparteixen quincalla propagandística. ¡Ahhh! Arribats en aquest punt la brometa que es va armar al plató va ser majúscula. Li deia Jorge Javier Vázquez, partint-se de riure: «En vista de tot això, t'he de donar dues notícies. Una: els Reis Mags són els pares. I dues: el que t'ha donat Carod és un pin. La meva nebodeta en té dos o tres d'igualets». Home, aquí el que és realment colossal és la síndrome d'Estocolm que envaeix aquestes criatures del Sálvame i del Deluxe. Per més que les ridiculitzin i els facin porcades sempre acaben tornant perquè els donin més estopa. ¡Ah! La paga deu ser molt important. Si no, no s'explica.

Karmele Marchante amb les xapes amplificades ('Deluxe', T-5).

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 74 de la secció de Televisió i Radio de l'edició impresa del dia 20 de març de 2011 VEURE ARXIU (.PDF)

SIMULACRES INÚTILS -. Ha plantejat Lídia Heredia a Banda ampla

(TV-3) el tema de les catàstrofes naturals. Oportú debat, amb el Japó de fons. Precisament hi havia entre els convidats dues japoneses, Yosiko i Makiko, residents a Catalunya, que van advertir de la bírria de simulacres d'evacuació que es practiquen aquí en empreses i centres de treball. Deien: «No serveixen per a res. Són un descontrol absolut. No es prenen seriosament. Per exemple, al matí ens diuen: 'Avui a les sis de la tarda, ¡simulacre!' O sigui, que ens avisen, quan hauria de ser una sorpresa». Efectivament. És un absurd. Les catàstrofes arriben d'improvís, i no programades, a horari fix, com si fossin ingredients de les graelles de televisió.