elPeriódico.com

Anomenat lleonet al Regne de València, i lúgano en castellà, el lluer (carduelis spinus) és un passeriforme petitó de bec fort però fi. És a dir, és capaç de picar amb contundència la closca d'una llavor, però després hi penetra amb extraordinària finor. El mantell de plomes del seu cos és un suau cromatisme de línies negres, brunes, ivorianes i grogues, de manera que, col·locat a la branca d'un card, o en la d'un pi, queda camuflat i passa inadvertit.

Juan José Millas.

El lluer.

Quan engega a volar el lluer practica una suggestiva trajectòria ondulada, o sigui, fa seu aquella cèlebre frase de Montaigne (La vie c'est ondoyant) que amb tanta delectació solia recordar sempre Josep Pla. Quan es posa a cantar, el lluer ho fa amb un doble xiulet, un so aparentment trist, però d'una potència increïble.

Nascut a València, però ciutadà de Madrid, Juan José Millás és escriptor, en el sentit més estricte de la paraula. Posseïdor dels premis Sèsam, Nadal, Planeta i Nacional de Narrativa, Millás semblava doncs immers en l'hàbitat de les lletres, i se'l suposava sense ganes de volar cap a altres paradisos. Però la seva estreta relació amb l'imperi multimèdia Prisa --és prestigiós articulista del seu diari estrella, 'El País', li ha permès endinsar-se ocasionalment en el procel·lós món de la tele.

De manera intermitent, però tenaç, Millás ha practicat a Canal+ l'art de l'entrevista aconseguint repunts de qualitat sublims. En certa ocasió, el març del 2006, es va asseure davant d'Almodóvar, i es va interessar per la pròtesi de glutis que presenta Penélope Cruz a la pel·lícula Volver. Millás li deia al cineasta: "Va caure a la temptació de posar-li natges artificials per aconseguir una millor càrrega retòrica, ¿oi, Pedro?". I Pedro flipava a l'advertir, meravellat, que Millás havia aconseguit elevar el recautxutat del cul de Penélope a categoria ciceroniana.

Millás també ha estat convidat, moltes vegades, a altres platós de televisió, per ser entrevistat en lloc de ser entrevistador. El juny del 2008 Lorena Berdún (TVE-1) li va fer una de les seves 'Balas de plata'. Aquell programa era una mica melindrós, però Millás va saber solucionar la papereta amb finor. En un moment donat li va dir a la seva entrevistadora: "Existeix un tipus de cuc que, per poder sobreviure, es mimetitza en excrement. L'ocell, quan el veu, no se'l menja perquè creu que és la seva pròpia caca. El preu que paga aquest cuc per poder sobreviure és alt. A vegades els humans també vivim a un preu semblant". I llavors Millás va mirar a Lorena amb una immensa tendresa. ¡Ahhh!

Des de primers de juny del 2010, Millás practica l'ondulant plaer de conversar en un nou programa que té en Canal+, titulat 'El último día del resto de mi vida'. El seu primer convidat va ser Boris Izaguirre. Va ser una conversa d'altura. Vam disfrutar molt. Li va preguntar per la seva homosexualitat amb una delicadesa insòlita a la tele. I Boris, allunyat de tota frivolitat o posturisme --tan habituals en ell quan se submergeix en altres caldos televisius--, va pintar el paisatge de la seva metafísica sexual amb una mestria exquisida.