Bestiari de tramposos i trilers

tu i jo som tres

Dijous, 8 de juliol del 2010

Vots:

-0

Comentaris (0)

Ferran Monegal

És meravellós advertir com Santi Acosta, aquell noi que Tele 5 acaba de reincorporar a la seva galeria de presentadors, ha après en un temps rècord l'art de la trampa i de la martingala trilera. És veritat que Acosta ja tenia una notable experiència de quan feia Salsa rosa. Però ara, amb aquest nou programa que li han posat, anomenat Enemigos íntimos, ha perfeccionat la tècnica de la presa de pèl. Ahir a la matinada ens deia, sagaç, entusiasmat, i somrient: «Avui veuran el primer cara a cara entre Humberto i Belén. ¡Descobriran per què són enemics íntims!», i el programa rematava l'excitació inserint repetidament aquest rètol: «¡Belén i Humberto, cara a cara!». ¡Ah! Que tramposos. L'únic que vam veure en aquest programa va ser un muntatge, a pantalla partida, de vells vídeos d'un i l'altre, de l'Esteban i d'Humberto, en platós diferents, però col·locats junts simulant que estaven cara a cara. O sigui, que els que treballen a la cuina de la tele contenidor han arribat al virtuosisme perfecte: no només fabriquen la pestilent papilla, sinó que a sobre la trampegen perquè faci una pudor encara més intensa. L'únic que aquella nit/matinada va aparèixer pel plató del programa va ser aquella criatura, aquell ésser, aquella espècie de resta peripatètica de la condició humana, anomenat risiblement «Don» Humberto Janeiro. I encara que sembli mentida, o sigui, fins i tot malgrat les infinites vegades que ha sortit a evacuar a canvi de diners, vam veure amb sorpresa que a aquest home encara li quedava matèria orgànica al seu aparell excretor. Li quedava encara, sí, una reserva d'engrut intestinal, una espècie de bossa de mala digestió, que aquella nit va llançar a l'exterior. ¡Ah! La textura d'aquesta última deposició va ser particularment olorosa: va advertir que el seu fill Jesulín –en els temps en què era nòvio de Belén– li deia, preocupat, que li faltaven diners d'una caixa que tenia a la seva habitació. Cada cap de setmana que apareixia Belén, ¡patapam!, diners volatilitzats misteriosament. ¡Ah! Quina història més bonica la que va expulsar l'avi aquella nit. No obstant, cal advertir-li a l'alarmat Humberto el que li va assenyalar una de les xafarderes allà presents: si els diners de Jesulín anaven desapareixent, sistemàticament, de la caixa (¿de sabates?) de la seva habitació, una de dues: o els agafava Belén, ¡o els pispava precisament ell, l'avi Humberto! ¡Ah! Quina delícia de família. Que ben posat el nom de la finca: Ambiciones.