El Periódico

Gent corrent gentecorriente@elperiodico.com

OLGA MERINO

«Tot en la meva vida va penjar d'un fil, de l'atzar»

Nena de la guerra. Va ser evacuada a l'URSS amb 12 anys. Una ment lúcida i un esperit fort malgrat la desgràcia.

Dilluns, 13 de juny del 2016

La seva amiga Helena Vidal, excel·lent traductora del rus, la va convèncer perquè bolqués sobre el paper les seves vivències: 'Trenes tallades. Records d'una nena de Rússia' (Cal·lígraf). Les memòries de Roser Rosés (Barcelona, 1926) es presenten aquesta tarda a la llibreria Pròleg, a càrrec de Llibert Ferri, i dimecres, al Museu d'Història de Catalunya (MHC), de la mà de Julià Guillamon.

-Em figuro el perquè del títol.

-Tan aviat com hi vam arribar, a totes les nenes que teníem els cabells llargs ens els van tallar. Per higiene; veníem d'una guerra.

-La van evacuar el novembre de 1938.

-Vam sortir en autocar fins a Portbou i des d'allà vam anar en tren fins a L'Havre, on ens esperava el vaixell soviètic. En aquell comboi, devíem ser uns 300 entre adults i nens. La majoria, bascos i asturians.

-Es pensava que tornarien de seguida.

-Els meus pares ho van fer per protegir-me perquè patia molt amb els bombardejos. A més, me n'anava amb la meva tia: el seu marit era metge i responsable de les caravanes a Rússia.

-¿Va viure tot el temps amb la seva tia?

-No. Vaig escollir la imatge de les trenes tallades per al títol perquè es van segar moltes coses, entre elles la convivència familiar.

-¿Les van separar?

-Sí. Hi havia tres pavellons per als refugiats: a la meva cosina la van posar a la dels nens petitets, a la meva tia Maria a la d'adults i a mi a la del mig. La meva tia, a més, estava embarassada i va tenir el nadó allà.

-Que dur.

-El més terrible de l'estada a Rússia va ser que la meva cosina, la nena de 3 anyets que havia vingut amb nosaltres, va morir allà d'una afecció renal. La meva tia ho va passar fatal.

-No n'hi ha per menys.

-El fet li va fer girar l'esquena a tot i no va voler aprendre ni una paraula de rus. Se li van trencar la vida i la joventut.

-¿I el marit?

-De tornada d'una de les expedicions a Rússia, el meu oncle Víctor es va assabentar a Figueres que Barcelona havia caigut a mans de Franco i va recular cap a França una altra vegada, des d'on va poder embarcar cap a Mèxic. Aquesta va ser la gran sort.

-I vostè, ¿es va adaptar a l'URSS?

-Vaig arribar amb 12 anys, i l'educació allà estava molt polititzada. Jo no me n'adonava. Stalin era el pare de tots els nens.

-Surten d'una guerra i en comença una altra.

-Sí, els nazis van envair l'URSS el juny de 1941. De seguida ens van evacuar de Moscou a una granja agrícola a la república dels Alemanys del Volga. Ens van fer créixer de cop; a mi em van posar a munyir vaques mentre n'hi va haver.

-La tia havia anat a parar a l'Uzbekistan.

-Vaig demanar permís per reunir-m'hi... ¿Sap quant vaig recórrer només en evacuacions durant la guerra mundial? Dotze mil km. En temps de guerra, el viatge va ser una epopeia; hi vaig arribar amb sarna i polls.

-Va viure a l'URSS set anys i mig.

-Ens vam poder traslladar a Mèxic el 1946, acabada la guerra, perquè l'oncle ens va reclamar. A l'any següent, em vaig retrobar amb els meus pares i el meu germà a Barcelona.

-Sortir de la Rússia de Stalin, ¡un prodigi!

-Per un pèl. Tot en la meva vida va penjar d'un fil, de l'atzar, de petites casualitats. Per una miqueta de res tenies una vida o una altra completament diferent.

-Ara vostè és voluntària de l'MHC.

—Em sento afortunada d'haver sobreviscut a tot allò, i faig xerrades a les escoles perquè no s'oblidi el dany que causen les guerres. A vegades, quan parlo, no puc evitar que se'm trenqui la veu.

Su primer agente, Horacio Gaggioli, revela que su llegada al Barça solo se debió a "las circunstancias de la vida"