El Periódico

Gent corrent

Rosa Calvet: "Aprens que ajudaràs més la teva filla si estàs bé"

El 1999, va contactar amb l'Associació contra l'Anorèxia i la Bulímia (ACAB).

Dijous, 3 de juliol del 2014

-¿Quan arriba a l'associació?

-El 1999. La meva filla tenia un trastorn de la conducta alimentària. Vaig trobar un tríptic a la farmàcia i hi vaig trucar perquè m'expliquessin com podia reconduir la situació que tenia a casa. Aquesta associació té més de 20 anys, la van fundar famílies que tenien els seus fills a l'Hospital Clínic.

-¿Hi truca qui pateix el trastorn de la conducta alimentària o també els familiars?

-Hi ha de tot, i atenem tant els uns com els altres. El que passa és que és diferent: la persona afectada ha de trobar la solució als serveis mèdics. A l'associació, troba suport per arribar a aquests serveis i resoldre la problemàtica.

-¿I les famílies?

-Tenim grups de suport per a familiars. Del que es tracta és d'anar entenent la malaltia: saber com pensa la persona afectada, veure què li està passant i també aprendre a cuidar-te.

-¿Com a familiar?

-Sí.

-¿A què es refereix amb 'entendre aquesta malaltia'?

-Entendre que estem parlant d'una malaltia mental, i que el problema és el que s'amaga darrere: des de problemes d'autoestima fins a una obsessió per la perfecció, per exemple.

-Segueixi.

-Com a familiars, el primer discurs que fem és que la nostra filla necessita menjar… I això no els serveix. S'ha d'aprendre a acostar-se des d'un punt de vista més emocional a la persona afectada. Poder connectar amb el seu dolor [Silenci]. I veure que, com a mare, també sents molt dolor. Quan tens un fill malalt, sigui de la malaltia que sigui, no et planteges que estàs malament i que necessites parar, adonar-te'n i cuidar-te per, així, poder ajudar el teu fill.

-I si para, ¿què passa?

-Et pots adonar del que estàs fent, i què està bé i què està malament. No significa que siguis bo o dolent. Fas el que saps, però no sempre és el més convenient. Això és el que aprenem en els grups de suport. Reconèixer que tens incapacitats com a familiar i veure quina actitud pots tenir per afavorir que el teu fill o la teva filla pugui adonar-se del problema que té i pugui posar-hi remei…

-Posi-me'n un exemple.

-A vegades, volem curar-la nosaltres: tu decideixes els recursos, tu decideixes on la portes… actues com si fossis la malalta. I qui ha de decidir que vol curar-se és ella. Has d'arribar a entendre que no has d'anar al davant, hi has d'anar al costat o, fins i tot, al darrere…

-És dur.

-Molt dur. Ho has d'aprendre i és un procés. A mi em va costar de quatre a cinc anys entendre-ho [Silenci]. Moltes vegades les persones que pateixen aquesta malaltia no han estat rebels, tenen una gran capacitat intel·lectual… I, de sobte, el teu fill es transforma en una persona que no té res a veure amb la que coneixies fins aleshores. Poder venir a un lloc que t'expliquin què està passant i que t'ajudin a pair aquests canvis és d'agrair.

-¿La van escoltar com a persona?

-Sí. Jo em vaig sentir acompanyada com a persona, com jo mateixa. Vaig poder expressar els meus sentiments, encara que fossin contradictoris. Com a mare, ets un element imprescindible en el procés de recuperació de la teva filla, però amb tot això pateixes molt.

-I el cuidador ha de cuidar-se.

-Quan estàs immersa en el problema, no ets conscient que estàs malament. Entendre que ajudaràs més la teva filla si estàs bé és molt important.

Su primer agente, Horacio Gaggioli, revela que su llegada al Barça solo se debió a "las circunstancias de la vida"