elPeriódico.cat

«No ens representen», criden una vegada i una altra els indignats a les places i davant dels parlaments. El prestigiós politòleg Giovanni Sartori atorga als dirigents polítics, a més de la inevitable representació jurídica, una representació sociològica, que es basa en la sintonia entre el càrrec electe i el ciutadà. El diputat ha de reunir certes característiques perquè el col·lectiu que el va elegir s'hi identifiqui. Les acampades de l'últim mes han demostrat que, en aquesta assignatura, els nostres polítics suspenen. Cada vegada que trontollen els fonaments de la credibilitat, per l'esclat d'un escàndol de corrupció, o per la pressió d'una crisi econòmica asfixiant, el poder necessita moure fitxa. A Catalunya, aquesta fitxa és la llei electoral. Una norma inexistent en 32 anys d'autonomia i que retrata els partits, ja que evidencia la primacia dels seus interessos contraposats. Govern i oposició ho intentaran per enèsima vegada, ara amb la indignació social com a catalitzador.

Una nena introdueix a l'urna el vot de la seva mare, el 22 de maig. a l'escola Pau Romeva de Barcelona. DANNY CAMINAL

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 2 de la secció de Tema del día de l'edició impresa del dia 19 de juny de 2011 VEURE ARXIU (.PDF)

PDF

.PDF

En secret, per no aixecar falses esperances, i amb experts pel mig, l'Executiu de CiU i representants del PSC s'han reunit diverses vegades, des del mes de gener, per temptejar el terreny. L'objectiu és saber si, darrere de les bones paraules, hi ha un marge real perquè les dues primeres forces del país arribin a un acord. Nacionalistes i socialistes volen evitar el circ ofert a finals del mandat anterior, amb una ponència parlamentària fracassada, i només en constituiran una de nova si es constata un denominador comú.

Els precedents són nefastos i conviden a la cautela. Aquest dèficit legal català, una excepció en el mapa autonòmic espanyol, va importar poc abans del 1999. Pocs van aixecar la veu fins que un petrificat Pasqual Maragall va veure com guanyava unes eleccions en vots però les perdia en escons. Aquell any, el preu d'un diputat a Barcelona va ser de 27.954 vots, mentre que un a Lleida va costar 12.687 sufragis.

Les diferències de valor segons la circumscripció s'han anat eixamplant, i això posa de manifest que el sistema és arcaic. Una disposició transitòria de l'Estatut del 1979, copiada en el del 2006, estableix el nombre exacte d'escons que es reparteixen en cada província: 85 a Barcelona, 18 a Tarragona, 17 a Girona i 15 a Lleida. La població creix, però la distribució es manté intacta. La proporcionalitat es dinamita, prima el vot interior sobre el metropolità i CiU hi surt guanyant. En el fons, els dos grans partits no estan tan allunyats. Tots els models que plantegen des de fa anys es basen en el doble vot, a l'estil alemany. El ciutadà marca dos vots en una mateixa papereta, el primer a un partit i el segon a un candidat concret, el diputat de districte. Es guanya proporcionalitat i es preserva el pes del territori.

L'ESCULL REAL / Artur Mas, un mes abans de guanyar les seves primeres eleccions, el 2003, va proposar el doble vot com «una manera de fer política més pròxima al ciutadà». El PSC i la resta de partits, excepte ERC, comparteixen la idea de duplicar el vot per compensar els desequilibris territorials. Llavors, ¿per què tanta disputa? Perquè l'escull real és un altre. Catalunya no és Alemanya. El 75% dels ciutadans es concentren en una de les quatre circumscripcions, Barcelona, de manera que el model germànic no és extrapolable.

¿Comarques, vegueries o circums­cripció única? L'última proposta de CiU incloïa 54 districtes, però amb la majoria fora de l'àrea metropolitana. El PSC va replicar amb 64 circumscripcions, però situant la majoria a la conurbació barcelonina. És a dir, que cadascú escombra cap a casa seva. Com més divisió del territori, menys proporcionalitat.

Quan Maragall va voler resoldre la qüestió, l'aluminosi va amenaçar l'edifici tripartit, i va optar per deixar-ho per a una altra ocasió. José Montilla, escarmentat, va cridar un grup d'experts, que, curiosament, van rebutjar el doble vot en favor d'una altra proposta innovadora: el vot preferent a un candidat. Ciutadans pel Canvi va anar més enllà i va plantejar un Parlament acordió, en el qual el nombre total d'escons variï en funció de la participació.

Però la llei electoral és més que una fórmula. La norma ha d'incloure mesures de foment de la participació i de garantia de la transparència i l'austeritat. Els partits van avançar bastant en aquest terreny en l'última ponència, però el fracàs final ho va arrossegar tot. La indignació actual farà difícil, aquesta vegada, justificar una nova dilació. Els polítics tenen la paraula.