elPeriódico.cat

La suor cotitza a l'alça a la Catalunya del segle XXI. L'activitat física, que abans era patrimoni d'una (immensa) minoria o, com a màxim, una solució terapèutica per a malalties físiques derivades del sedentarisme, s'ha estès de manera exponencial. En els últims cinc anys, la pràctica de l'esport s'ha democratitzat de tal manera que, segons les últimes xifres de l'Observatori Català de l'Esport, més d'un 50% de catalans de més de 15 anys reconeixen fer alguna activitat física. D'aquests, més del 60% s'entreguen a la suor més d'un cop a la setmana.

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 2 de la secció de Tema del día de l'edició impresa del dia 18 de desembre de 2011 VEURE ARXIU (.PDF)

PDF

.PDF

LA QUANTITAT
Les proves esgoten les places disponibles

La demostració més palpable d'aquest auge de l'esport per a tothom es troba en l'afluència a les proves populars que, setmana sí, setmana també, s'organitzen a tots els racons de la geografia catalana. El nombre d'inscrits s'ha duplicat, en alguns casos fins i tot triplicat, en els últims cinc o sis anys, i en moltes d'aquestes proves les inscripcions es tanquen amb mesos d'antelació. És el que ja ha succeït amb la Cursa dels Nassos, la carrera de l'últim dia de l'any a Barcelona, que va arribar al seu màxim de 10.000 apuntats dilluns passat. I no és cap excepció. La Mitja de Granollers, la mitja marató més ben puntuada de tot Espanya, ha hagut d'ampliar fins a 10.000 les places i, malgrat això, ja ha cobert també la quota. Ja no admet ni un corredor més.

Les carreres populars, des de les de 10 quilòmetres fins a les maratons (42.195 metres), no han fet més que incrementar la seva clientela, com es pot apreciar en el gràfic que acompanya aquestes pàgines. El cas més espectacular és la Marató de Barcelona, que després d'una greu crisi que el 2005 va fer que no es disputés, des del 2006 ha quadruplicat la participació, amb 15.000 inscrits aquest 2011.

Però la religió de l'esforç s'estén a tota mena d'activitats físiques, algunes d'elles fins i tot més exigents que les maratons. És el cas dels triatlons, els anomenats ironman, les carreres de muntanya o les travessies en mountain bike. El triatló de Barcelona ha passat en quatre edicions de 2.150 a més de 6.000 participants, mentre que el Challenge Costa de Barcelona-Maresme ja ha superat els 1.000 sacrificats homes (i dones) de ferro participants.

LA MOTIVACIÓ
Un còctel de raons per esprémer-se

¿Però què fa que aquest nombre cada vegada més ingent de persones es llancin als braços de l'esforç agònic, la suor sense límit i reptes cada vegada més exigents? No hi ha només una motivació, sinó un còctel de raons: des de les mèdiques fins a les de salut, de les estètiques a les de relació social, de les sociològiques a les econòmiques, de les de superació personal a les d'emular un model o ídol esportiu...

Però possiblement el principal estímul a l'hora d'iniciar-se en la pràctica de l'ara denominat running -el nivell més bàsic d'aquestes activitats esportives de carrer- és la millora de l'aspecte físic, un objectiu que preocupa, i molt, «en una societat on el cos és tan important», reflexiona Eva Parrado, psicòloga i membre del Grup de Recerca en Estil de Vida i Salut de la Universitat Autònoma de Barcelona. Les relacions socials, els efectes fisiològics (les endorfines segregades mentre es fa esport generen benestar) i el baix cost de l'activitat esportiva són altres raons per començar.

De fet, segons l'últim informe L'Esport a Catalunya 2010, de l'Observatori Català de l'Esport, els motius més exclusivament esportius ocupen els últims llocs a la classificació. Mentre que el 82% assegura practicar esport per mantenir-se en forma o millorar la salut, la competició (14,2%) o el professionalisme (2,6%) ocupen els últims llocs. Un 33,3% dels aficionats confessen practicar esport per relacionar-se i trobar amics.

L'enriquiment de la vida social és, en efecte, una de les motivacions que més destaquen alguns dels practicants. «A més a més -assenyala Ferran Simarro, del bloc Sedentaris.com i aficionat des de fa quatre anys- sortir a córrer permet optimitzar el temps: pots començar a practicar l'activitat des del minut zero, tan bon punt surts de casa».

Marcel Zamora, cinc vegades guanyador del prestigiós Ironman de Niça, destaca l'aspecte social com una de les raons de pes. «Enganxa molt l'ambient, és com una gran família, tot i que ara és veritat que s'ha massificat una mica», assegura Zamora. L'esportista català reconeix que, per ell, el triatló s'ha convertit «en un sistema de vida».

ELS LÍMITS
Controlar per no obsessionar-se

Zamora també adverteix dels perills que pot comportar una addicció a l'exercici físic. «He vist parelles trencades per aquesta causa», assegura. «Hi ha gent que s'obsessiona, que no surt mai, que sempre està cansada de tant entrenar-se i que acaba no relacionant-se amb ningú més que no sigui amb el seu petit món». Quan algú parla sempre del mateix tema, dels últims models de pulsòmetres o de les noves rodes ultralleugeres de la bicicleta, és el moment de preocupar-se, opina Zamora. També hi ha, és clar, beneficis psicològics de la pràctica esportiva. «Cada fita que s'aconsegueix suposa un reforç per a l'autoestima», explica Eva Parrado, que a més de psicòloga és atleta. El fet que amb la bicicleta, amb els patins o corrent «ni es guanyi ni es perdi, perquè cadascú competeix contra si mateix» fidelitza.

EL NEGOCI
Una nova excusa per fer turisme

A l'empara d'aquest fenomen han sorgit els llocs d'internet on els aficionats es donen cita, comparteixen experiències i organitzen noves proves -són la versió 2.0 dels antics clubs i associacions esportius-; a més a més, han aparegut també agències de viatges especialitzades que organitzen la participació del client en carreres internacionals -la marató de Nova York és un clàssic- i han proliferat les superfícies comercials. «L'augment de vendes és notable des de fa tres anys i, en els últims temps, s'han disparat les de pulsòmetres i rellotges amb GPS», explica Jose Gómez, de la botiga Bikila de Barcelona, dedicada a l'atletisme.

També aposten pel turisme esportiu els ajuntaments de poblacions més petites. ¿Un exemple d'això? «La Mitja Marató de Granollers, que atrau famílies senceres durant dos dies», explica Pere Garcia, regidor d'Esports d'aquest municipi del Vallès Oriental. «El 50% dels participants en el triatló de Barcelona són de fora de la ciutat, i això suposa un negoci per al turisme», destaca Carles Vallés, coordinador d'esdeveniments esportius a l'Institut Barcelona Esports (IBE).

EL FUTUR
Empreses que es converteixen en clubs

Cada vegada més, «les empreses valoren que els seus treballadors practiquin esports, perquè denota perseverança i esforç de superació, dos valors que es traslladen a l'activitat laboral», observa Eva Parrado. De fet, cada vegada més multinacionals implantades a Espanya estan creant clubs d'atletisme per als seus treballadors. «Córrer és també una bona teràpia contra l'estrès i fins i tot contra la depressió», indica Marc Hurtado, llicenciat en INEF i entrenador personal.

Per Marcel Zamora, farien falta també més proves destinades als atletes infantils, «com a Suïssa i a França», tant per cultivar la base com perquè l'actual auge de l'esport no es perdi com si fos «una moda passatgera».