elPeriódico.cat

Ramiro és bolivià, té 36 anys, parella i una filla, Verónica, de quatre. Treballa com a informàtic. No oblida les que probablement van ser les seves tres setmanes més dures: «I això que em pensava haver-ho passat tot, perquè he viscut sol des de petit. Va ser una experiència desagradable que encara m'afecta». El 2008 el van detenir per estar en situació irregular a Espanya. Estava caminant per la Rambla. Era el segon cop que li passava. La primera, va pagar amb una nit al calabós. Però a la segona, de la Rambla va anar al CIE, tot i que ja tenia una filla nascuda aquí i una oferta de feina, elements que abonaven la seva regularització.

Ramiro, ahir, al seu domicili,al Poblenou de Barcelona. ELISENDA PONS

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 3 de la secció de Tema del día de l'edició impresa del dia 11 de gener de 2012 VEURE ARXIU (.PDF)

No va servir per evitar que li toqués passar per l'experiència. Ell té clar per què el van detenir: «La meva pell és indígena. Van per gent amb aquest aspecte». La versió coincideix amb la denúncia del president de Fedelatina, Javier Bonomi, que sosté que es detenen més sense papers negres perquè són més fàcils de detectar. Sobre per què no hi ha tants llatinoamericans als CIE té una altra versió la portaveu de SOS Racisme, Jose Peñín: «Els vols són més cars».

Cel·la de càstig

Sigui pel que sigui, Ramiro es va trobar intern (en la pràctica, pres) i recorda amb inquietud la situació: «Hi havia una mica de tot. Molta gent que estava treballant i molts que delinquien». Afirma que la meitat dels interns corresponia a un grup i l'altra meitat, a l'altre. I denuncia que ningú feia res per separar uns dels altres: «Estàvem barrejats amb gent acostumada a robatoris i baralles. Creaven problemes i la policia no feia cap gest». Sosté que els agents també tenien tendència al maltractament: «Un altre bolivià va dir una paraula que no va agradar a un agent i el van agredir».

Ramiro revela una cosa que ja van constatar les entitats que van entrar fa dos mesos al CIE: compta amb una cel·la de càstig, un fet que sembla incomprensible atesa la naturalesa del centre. «Hi havia interns que passaven hores o dies allà dins», explica. A ell no li va tocar mai: «Deien que allà els maltractaven».

Dormia en cel·les de quatre o sis presos, amb lliteres. No obstant, sosté que diverses vegades l'ocupació del centre es va desbordar, per després tornar a reduir-se: el trànsit dels interns era molt freqüent, diu. Quan hi havia gent de més s'afegien matalassos a terra. Ramiro explica que amb el suport de Fedelatina i dels seus amics al final va aconseguir aportar la documentació necessària per demostrar que el seu futur a Barcelona era legal i que no havia de ser expulsat. Va sortir i no oblida la inquietud que hi va passar, ni algunes imatges que li van resultar especialment dures. Potser la més significativa és la que evoca les fileres de presos encadenats de les pel·lícules.

En el seu cas, relata, els interns del CIE de la Zona Franca anaven emmanillats i en fila en els trasllats del centre al jutjat. Només faltava Paul Newman a La llegenda de l'indomable, amb la pala a la mà. El fet que denuncia el bolivià crida terriblement l'atenció si es torna a tenir en compte que en principi els que estan en un CIE no hi són per haver comès un delicte. Ramiro declina aparèixer a la foto mostrant la cara. No obstant, es mostra encantat de col·laborar amb el seu testimoni amb l'objectiu que el seu cas no es repeteixi. Tant.