En el conegut frontispici de la primera edició del Leviatan de Thomas Hobbes (1651), la figura del poder es representa brandant una espasa, juntament amb l'al·legoria dels individus que accedeixen al cos polític. Els ciutadans atorguen al poder la legitimitat de l'exercici de la violència i estableix un dels moments fundacionals per al sistema democràtic. Però Hobbes també ens alerta de la pulsió repressiva del poder, que en ocasions sembla justificar-se però en altres no. L'actuació policial en les manifestacions estudiantils de València torna a situar-nos davant del permanent dilema a l'entorn de l'exercici de la violència legitimada. En aquest cas es torna a parlar en termes de proporcionalitat respecte del seu ús i les condicions que la van motivar. I, com ha estat habitual en altres ocasions davant de la polèmica suscitada, sembla que aquesta proporcionalitat haurà de ser determinada en última instància per l'autoritat judicial.

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 4 de la secció de Tema del día de l'edició impresa del dia 22 de febrer de 2012 VEURE ARXIU (.PDF)

Però hi ha una altra forma d'autoritat, com és la que prové de l'estupor social que genera l'exposició de les imatges de violència recollides pels mitjans de comunicació, que malgrat que són incompletes i fragmentades, acaben sent utilitzades per reconstruir el relat dels fets. Fins i tot consignant la seva determinant funció social, les forces de seguretat sempre veuran qüestionada la seva actuació, ja sigui per excés o per defecte. I allò que sembla ser legitimat per la llei acaba sent traït per determinades maneres d'interpretar l'ordre social com si es tractés d'una simple qüestió d'ordre públic.

Les poc afortunades declaracions del cap superior de Policia de València, que va utilitzar l'apel·latiu d'«enemics» a l'hora de referir-se als manifestants que van ser objecte de l'actuació policial, és un exemple d'aquesta confusió. També ho és el mutisme de la responsable política, la delegada del Govern a la Comunitat Valenciana, que amb el seu silenci va donar per bo aquest barroer recurs a un llenguatge de confrontació. De la mateixa manera, els arguments esgrimits pel ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón, que va apel·lar a la nostra llibertat amenaçada, ens situen en un altre pla. Darrere d'aquests actes i aquestes declaracions potser hi subjau una profunda incomoditat davant del fet de veure com l'espai públic ha deixat de ser un escenari anodí on passejar-se i consumir, per passar a ser un lloc de reclamació i crítica activa.

Nous pànics morals són construïts per confondre ordre social amb ordre públic. Vells termes per a nous temps: agitadors, rebels, contestataris, ja siguin joves o jubilats, funcionaris o desocupats, estudiants o mestres. Tots semblen venir a representar les noves figures d'una amenaça incívica, quan en realitat el que expressen és la seva oposició a l'indigne procés de formatatge i submissió ciutadana que ens exigeix la crisi econòmica.

Les consciències estan agitades, i la nostra classe dirigent faria bé de comprendre que aquestes consciències no poden ser pacificades apel·lant a violències legitimades. És el primer pas per fer perdre la confiança ciutadana davant dels cossos de seguretat.