El Periódico

"Ens van abandonar, aquí no hi va venir mai cap bomber"

Els veïns afectats per l'incendi de Portugal denuncien la gestió de les autoritats

El pitjor incendi que recorda el país segueix sense control després d'haver cremat 30.000 hectàrees

Els danys pels incendis de Portugal.

GUILLEM SÀNCHEZ

Els danys pels incendis de Portugal.

GUILLEM SÀNCHEZ / CASTANHEIRA DE PERA

Dilluns, 19 de juny del 2017 - 21:14 CEST

Als poblets de Castanheira de Pera estan acostumats al foc. Però no a un com aquest. Van saber que el de Pedrógão Grande era diferent de qualsevol altre així que va aparèixer dissabte pel cim de l’última muntanya que separa els dos municipis. No havien vist mai flames tan grans, ni tan ràpides. En qüestió de minuts, el pitjor incendi que es recordi a Portugal ja estava picant a la seva porta. Fins ahir a la nit, quan seguia sense control, havia cremat 30.000 hectàrees.

«Si t’ha costat tota la vida guanyar-te casa teva, et quedes a defensar-la», explica David Serra, un camioner de Moita, perquè s’entengui per què ningú va fugir quan encara semblava possible fer-ho. A la Paula, de Sarzedas de Sao Pedro, tampoc li va passar pel cap deixar la seva residència. En lloc d’això, el que va fer va ser armar-se amb galledes d’aigua i abaixar totes les persianes. Per entendridora que resulti aquesta defensa domèstica, serviria de poc. Perquè el que estava a punt de passar just a continuació, segons expliquen ells mateixos, és difícil de «descriure».

Primer va arribar un vent furibund. I, de seguida, el fum va convertir la tarda assolellada d’aquell dissabte en una nit negra i hostil. Hi havia tanta foscor que els veïns van deixar de veure’s i la sensació d’aïllament es va apoderar de cada casa. La temperatura va pujar i, després, va arribar el foc, empès en totes direccions per ratxes d’aire contradictòries i sorolloses.

RESISTIR

«Era un huracà de foc i de fum», recorda la Paula espantada. «Les fulles i la cendra es colaven per sota de l’escletxa de la porta», afegeix. «Hi havia flamarades que corrien baixes d’una banda a l’altra», explica la María Fernanda, de Sarzeada Do Vasco, marcant amb el palmell de la mà l’altura d’un nen de 10 anys. Va ser en aquestes condicions que les famílies de Sarzedas de Sao Pedro, Vila Facaia, Moita, Pobrais, Valinha o Sarzeada de Vasco van haver de prendre la decisió de resistir entre quatre parets que castigades per aquell infern semblaven de paper o agafar el cotxe i fugir.

Gairebé tots els que van resistir van sobreviure. No obstant, els que van triar la segona opció –clarament també la més humana– es van equivocar. Gairebé tots van agafar la N-236, que no havia sigut tallada per les autoritats, cap a Figueiró dos Vinhos, en direcció oposada a Pedrógão. Però molts mai van arribar fins a un poble que està a només un grapat de quilòmetres. «El foc els va atrapar. Alguns van morir abrasats dins del cotxe, i altres van sortir i van intentar prosseguir la fugida a peu, encara que tampoc ho van aconseguir», explica la Paula, la casa de la qual està vora un turisme abrasat en què van perdre la vida quatre veïns.

Molts dels cotxes que encara estan calcinats als laterals d’aquests camins tenen les portes obertes. En un, que segueix immòbil a Sarzeada de Vasco, hi van morir tres persones i hi ha tres portes obertes. Potser cada un dels membres d’aquesta família desapareguda van mirar de sobreviure corrent en una direcció diferent.

ATRAPATS

No totes les víctimes estan al mateix tram, ni tan sols a la mateixa carretera. Hi va haver persones atrapades de diferents maneres, moltes famílies que van prendre la mateixa decisió i van trobar el mateix final. La xifra de 63 morts converteix el foc forestal de Pedrógão Grande en un dels més violents que ha conegut Europa. A Catalunya, l’incendi més mortífer va tenir lloc a Lloret de Mar (Selva) el 1979 i va matar 21 persones.

La María té una cafeteria a Vila Facaia. Ahir estava asseguda vora un congelador que emmagatzema gelats fosos perquè sumen tres dies sense electricitat. «Estem molt tristos, molt tristos», diu amb un gest no exempt de ràbia. «Ens van abandonar, aquí no hi va venir mai cap bomber, ni abans de les flames, ni quan ho van cremar tot ni quan se’n van anar». La queixa de la María es repeteix a la resta de poblets, sense gaire força, però amb dolor. Asseguren que el que va passar va ser que l’incendi va arribar disposat a acabar amb tots ells i els bombers, senzillament, ni tan sols s’hi van presentar. «No vam veure cap bomber, vam estar sols, el meu marit i jo», sentencia la María Dolores des de l’entrada d’una residència de Valinha Fontinha que, després del pas de les flames, s’ha convertit en l’única casella blanca dins d’un tauler de terreny carbonitzat, completament gris.

CENDRES

El Jorge és, o més ben dit era, el propietari d’una serradora, el Progreso Castanheirense, amb 50 treballadors. El foc ho ha reduït tot a cendres. Ha fos set camions i sis màquines. «Sense l’ajuda del Govern, aquest ha sigut el final», assegura. Era una fàbrica clau per a la zona. Aquí la majoria viu de la tala de pins i eucaliptus, explica el David, el camioner que els transporta fins a Espanya.

Antonio López és un altre que també travessava sovint la frontera espanyola per guanyar-se la vida. Era un firaire que freqüentava València. Encara guardava d’aquell passats uns cavallets al costat de casa. Però la destrucció s’ha emportat aquell record. El metall de què estava feta l’estructura, ara és un bassal sòlid a terra. Encara s’endevinen entre el garbuix de ferro uns cavallets. L’Antonio ho explica amb un somriure d’incredulitat, segueix sent incapaç d’assimilar la tempesta de foc que ha caigut sobre el seu poble.

Marco Verratti ha enviado un mensaje claro al Barcelona, después de haber reafirmado su deseo de dejar el PSG