El Periódico

Educar el papa per a les colònies

Les exigències i els dubtes dels pares superprotectors condicionen els organitzadors de campaments

Els nens tenen cada vegada més problemes d'estrès i ansietat per la pressió que exerceixen els adults

Educar el papa per a les colònies

ANNA MAS TALENS

 

MARÍA JESÚS IBÁÑEZ / BARCELONA

Diumenge, 18 de juny del 2017 - 18:21 CEST

Pocs qüestionen avui l’impacte educatiu que tenen les colònies d’estiu, que en els últims anys han multiplicat l’oferta i s’han anat convertint, cada vegada més, en espais en què el nen adquireix valors, aprèn coses noves i guanya autonomia personal, lluny de casa i del col·legi. Per a la mainada són (solen ser-ho) experiències enriquidores i, per als pares, una manera de fer més suportables les llargues vacances escolars. Però si tan positiu és enviar el nen de campaments, si tants beneficis té per als uns i per als altres, ¿per què encara hi ha qui els veu amb recel?

«És cert que a molts pares se’ls fa difícil allunyar-se dels nens durant tants dies, sobretot quan són més petits. Entre altres raons, perquè vivim uns temps de gran sobreprotecció dels fills», reflexiona Pere Vives, responsable de l’àrea d’Educació Ambiental de la Fundació Pere Tarrés, una entitat que aquest estiu organitzarà colònies per a més de 20.000 menors.

Les escoles fa temps que els tenen identificats, fins al punt que el 83% dels docents han detectat, en alguna ocasió, que són els progenitors els qui han fet els deures escolars dels seus fills. També els responsables de cases de colònies i organitzadors de campaments han hagut de bregar sovint amb ells.

«Cada vegada rebem més nens amb problemes d’estrès i d’ansietat, amb moltes pors, amb una autoestima molt baixa i amb una gran falta de confiança», constata Cristina Gutiérrez, directora de La Granja de Santa Maria de Palautordera. El causant de totes aquestes situacions és, en la majoria dels casos, «la pressió que els pares exerceixen sobre ells», opina Gutiérrez, que acull anualment uns 10.000 infants a les seves instal·lacions del Vallès Oriental.

«Són nens que estan acostumats a tenir algun adult sempre pendent d’ells: quan els cau alguna cosa a terra, la mama els hi recull; quan surten del col·legi, el papa carrega amb la motxilla», subratlla, per la seva banda, Genoveva Rosa, doctora en Pedagogia i vicedegana de la facultat d’Educació Social de la Universitat Ramon Llull (URL). El resultat és que «aquests nens acaben presentant serioses dificultats per solucionar els seus propis problemes», remarca Rosa.

Amb el mòbil ala motxilla

PER SABER QUÈ FAN
Les entitats que organitzen colònies i campaments d’estiu per a nens tenen un nou debat damunt la taula: ¿s’ha d’autoritzar els mòbils? «En alguns països, com França, la discussió està a l’ordre del dia, però encara no existeix un consens sobre això», explica Pere Vives, de la fundació Pere Tarrés. En aquest capítol es dona una doble circumstància: per una banda, cada vegada hi ha més pares que pressionen per autoritzar que els seus fills portin el telèfon (i així poder saber com estan), per l’altra, són els nanos, sobretot quan són adolescents, els que el reclamen per poder comunicar-se amb els seus amics. «Els encanta poder anar penjant diàriament les seves fotos a Instagram», explica Vives.

«Però aquests pares preocupats han de comprendre, primer, que també ells han d’aprendre a viure sense els nens, que és fins i tot positiu per a la relació; i segon, que cal que els petits de la casa convisquin amb altres nanos com ells», prossegueix Pere Vives.

NENS PERMANENTMENT FELIÇOS

No gaire allunyats d’aquest perfil hi ha els pares obsessionats perquè «els nens siguin permanentment feliços», assenyala Cristina Gutiérrez, la directora de La Granja. Aquest és el cas de les famílies que pateixen la denominada síndrome de l’agenda buida, afegeix la terapeuta Verónica Rodríguez Orellana. Aquesta especialista en 'coaching' calcula que dos de cada cinc famílies espanyoles la pateixen, i per això es dediquen a programar activitat rere activitat perquè els seus fills estiguin sempre ocupats.

«A les portes de l’inici de les vacances es produeix la paradoxa de les exigències de la conciliació laboral davant de la situació en què molts nens desperten cada dia amb una agenda plena d’activitats. És en aquesta recerca d’oci per als nens on té lloc una sobreocupació infantil, en què gairebé és impossible que la quitxalla pugui descansar», avisa Orellana.

Els qui organitzen campaments fan mans i mànigues per tractar de compatibilitzar els desitjos dels pares, satisfer les necessitats dels fills i mantenir l’esperit de les colònies d’estiu. «Ens trobem que els pares, que són els que paguen, volen treure un rendiment del temps que el nen passa amb nosaltres, que aprengui anglès, que faci esport», assenyala el responsable de la Pere Tarrés.

«Però també hem d’ensenyar-los a saber avorrir-se, a reflexionar, a tenir paciència», indica la vicedegana de la facultat d’Educació Social de la URL. La pedagoga està convençuda que un menor és més feliç «quan estimula les seves pròpies capacitats, quan disfruta fent allò que li surt bé». De la mateixa opinió és Cristina Gutiérrez. «Tenim una generació de nens en què domina el jo-jo i el ja-ja: perquè ells són sempre el primer i perquè ho volen tot de seguida», lamenta l’educadora, que ha desenvolupat uns itineraris perquè els qui visiten la seva granja escola treballin les emocions i altres valors, «com ara la confiança, el treball en equip o l’autoestima».

De totes maneres, «el primer que s’ha de tenir clar és que tant els pares com els fills han d’estar convençuts que les colònies són la millor opció. Hi ha nens que no s’ho passen bé i no se’ls ha de forçar... Ja els arribarà el moment», objecta Maria Vinuesa, membre de la junta de l’associació pedagògica Rosa Sensat.

El filial regresa a la División de Plata dos años después de perder la categoría