elPeriódico.cat

Diumenge passat uns quants centenars de joves es van afegir a la manifestació que havien convocat Izquierda Unida i diverses plataformes progressistes a Madrid per protestar per les mesures econòmiques adoptades l'últim any pel Govern. En el gruix de la marxa, el bloc juvenil es feia notar. Es van sentir crits contra les retallades socials, el retard en l'edat de jubilació, els nous contractes laborals, l'atur, els banquers i el sistema capitalista liberal que, com a conseqüència de la crisi, ha fet que la joventut afronti un futur ple d'ombres. A aquesta mateixa hora, els escombriaires de l'Ajuntament de Granada acabaven de netejar el recinte en què 25.000 joves havien passat la nit per celebrar la Festa de la Primavera, un macrobotellon que va començar a convocar-se a mitjans de la dècada passada de manera espontània per universitaris mitjançant SMS i ha acabat institucionalitzant-se, ara a través de les xarxes socials, com la principal concentració juvenil de l'any de tot Andalusia. A l'esplanada autoritzada com a botellòdrom oficial, aquella nit no es van sentir consignes polítiques ni hi va haver agitació de pancartes. L'únic que va sonar va ser música a tot drap i el soroll de les ampolles d'alcohol a l'estavellar-se buides contra terra.

Un jove crida en la manifestació contra les mesures econòmiques del Govern, diumenge passat a Madrid. JOSÉ LUIS ROCA

Més informació

• Vitalitat comercial
• Un líder juvenil de 93 anys
• Tenim el comerç que ens mereixem
• Els centres comercials pal·lien la caiguda de vendes amb més serveis
• Catalunya destaca per la baixa densitat de grans superfícies
• La incògnita de Les Arenes
• El comerç de Barcelona resisteix i 'només' perd el 5% de les botigues en 2 anys

• Tags: Societat, Moviment 15-M, Indignats

Enquestes

¿Creieu que els joves afronten amb massa conformisme l'incert futur que els espera?

Sí

No

Veure totes les enquestes

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 2 de la secció de (vacia) de l'edició impresa del dia 27 de març de 2011 VEURE ARXIU (.PDF)

Aquestes dues estampes delimiten el territori social, polític i emocional en què es debat la joventut d'aquest país a aquestes altures del segle XXI (i de l'evolució de la crisi). Etiquetats com a passotes, conformistes i despreocupats, a la llum de la desafecció que venien mostrant els últims anys respecte als assumptes públics, els espanyols nascuts després de la consolidació de la transició es disposen a afrontar un moment crític que pot acabar desplaçant-los d'aquest retrat que els pintava en l'imaginari col·lectiu com un grup social absort, meitat generació nini -ni estudia, ni treballa-, meitat legió d'individus abduïts pel confort, el consum i les promeses de l'era digital.

Com un tsunami perfecte, la crisi financera i econòmica està deixant rere seu, tres anys després d'esclatar, un paisatge social arrasat en què els joves estan cridats a tenir un simple paper residual. Si un estudiant de Batxillerat s'atura a fer comptes sobre el futur que l'espera, descobrirà que té davant seu un futur molt diferent del que hauria pogut imaginar tot just fa un lustre.

El pla B

Si decideix seguir estudiant, a l'acabar la carrera l'esperen llargs anys d'especialització, si és que aspira a trobar feina i sempre que la seva família pugui afrontar el pagament dels màsters privats que necessitarà cursar. Després d'aquesta formació de postgrau, amb sort començarà a cobrar un sou ínfim per treballar com a becari, condició que no es podrà treure de sobre fins ben entrada la trentena. El pla B consistirà a emigrar fins a Alemanya, el Regne Unit o qualsevol dels països que, més àgils que Espanya per sortir de la crisi, exerciran de pol d'atracció del talent durant els propers anys.

Si opta per no seguir estudiant, la seva incorporació al món laboral conviurà amb freqüents temporades d'atur. El contractaran i l'acomiadaran intermitentment sota un paraigua de protecció laboral tan fràgil que no se'n podrà anar de casa dels pares durant gaire temps. El dia que s'emancipi i creï la seva pròpia llar firmarà una hipoteca que el lligarà els pròxims 40 anys de la vida. Té temps: si els seus germans grans ja saben que no es podran jubilar fins als 67, és probable que a ell li toqui aguantar encara més. Al llarg d'aquests anys, haurà hagut de pagar de la seva butxaca l'educació dels fills i a la sanitat pública l'atendran pitjor que ara.

Per primera vegada des de la segona guerra mundial es trencarà una norma que es repetia generació rere generació, segons la qual els fills s'instal·laven en un món millor que el que van habitar els seus pares. Si aquests van lluitar per fer realitat la societat del benestar i dotar-la de millores, a ells els tocarà lidiar amb unes condicions més precàries. Tindran mòbils amb GPS, però potser només els serviran per trobar l'oficina de l'atur més pròxima. Disposaran de vols barats per viatjar, però és probable que no puguin fer-ho fins que es jubilin després de complir 70 anys.

Si a un col·lectiu se li anunciés de la nit al dia una reducció semblant de les seves condicions de vida, l'endemà les revoltes ocuparien els carrers. No obstant, els últims mesos gairebé no hi ha hagut notícies incendiàries protagonitzades per joves en peu de guerra contra la pèrdua de drets que se'ls acosta, cosa que sorprèn de manera especial en aquells que van tenir el paper d'agitadors del seu temps.

El lluitador antinazi

El silenci dels joves és tan sonor que ha hagut de ser un nonagenari qui aixequi la veu per denunciarho. L'antic combatent de la resistència antinazi Stéphane Hessel, coautor de la Declaració Universal dels Drets Humans, va publicar l'octubre de l'any passat a França un pamflet en què invitava els joves a mobilitzar-se.

El títol era eloqüent: Indigneu-vos! El seu sorprenent èxit -se n'han venut 1,2 milions de còpies a França, on s'ha erigit com el fenomen editorial de l'any- s'ha vist continuat a Espanya, on ja circulen 120.000 exemplars d'¡Indigneu-vos! Que un discurs que incita la joventut a rebel·lar-se es vengui tant pot indicar que alguns cosa s¿està movent entre els que tenen menys de 30 anys, malgrat que la pregunta del milió és una altra: ¿realment se senten indignats? I si és així, ¿com pensen donar sortida a aquesta ira?
«Aquesta indignació existeix, sens dubte, però fins ara ha sigut una indignació sorda. No es veu ni se sent, la seva expressió ha quedat reduïda al grup d¿amics o la família, però hi és», adverteix José Félix Tezanos. Aquest sociòleg fa uns quants anys que coordina un estudi que mesura els nivells d¿exclusió social que afecten els joves i detecta un preocupant canvi de panorama arran de la crisi.
«L¿atmosfera que respira la joventut ara mateix és molt inflamable. Dos de cada tres reconeixen que no tenen esperances en el futur. Entre aquesta població d¿aturats, becaris, precaris i marginals s¿ha instal·lat una consciència d¿exclusió en la qual el pessimisme conviu amb la indignació. Senten que se¿ls ha girat l¿esquena, tot i ser la generació més ben preparada de la història», destaca el sociòleg.


Malestar soterrat
Les enquestes efectuades en els últims mesos entre els joves confirmen aquest malestar soterrat. Amb un índex d¿atur juvenil del 43% (la meitat dels 4,7 milions de desocupats que hi ha a Espanya tenen menys de 34 anys), no és difícil imaginar que la feina ¿més aviat no tenir-ne¿ és la seva principal preocupació. Ho és per a tota la societat, però en el seu cas la percepció és més angoixant que inquietant. Segons l¿últim baròmetre del CIS, publicat el mes de gener passat, l¿atur és el principal temor per al 43% de la població, però aquest índex puja al 60% entre els joves.
Els que tenen feina manifesten una incertesa semblant: davant del 18% de treballadors que veuen «probable o molt probable» perdre el seu lloc de treball els pròxims mesos, aquesta por puja fins al 40% entre els que tenen menys de 24 anys. L¿informe Jóvenes Españoles 2010 que publica l¿editorial SM resulta coincident amb aquest diagnòstic preocupant: 6 de cada 10 joves enquestats ja han assumit que la crisi tindrà un impacte molt negatiu en el seu futur professional i personal. Si voleu conèixer un ciutadà pessimista i cabrejat, busqueu un jove.

Que salti l¿espurna

«Això no és el que ens van prometre», clama Tohil Delgado, secretari general del Sindicat d¿Estudiants. Aquest col·lectiu, que compta amb 20.000 afiliats en instituts i universitats de tot el país, percep de primera mà el sentiment dels joves, i Delgado, que des dels 13 anys participa en l¿activitat sindical ¿avui en té 27¿ reconeix que la crisi s¿està deixant notar en l¿ànim dels estudiants. «Hi ha indignació, frustració i ràbia. Només falta que hi hagi un accident, que salti una espurna, perquè esclati, com ha passat al Magrib», pronostica el representant estudiantil.
¿Podria ser aquest dimecres vinent? Aquest dia, el Sindicat d¿Estudiants ha convocat una vaga a tots els centres educatius, però els responsables de la crida reconeixen que ara mateix no tenen guanyada la batalla del carrer. El disgust que els va generar el 2008 la mobilització contra el pla d¿estudis de Bolonya, que va tirar endavant tot i la seva oposició, i el fluix resultat de la vaga general del 29 de setembre els porta a tenir expectatives modestes, però no dubten que la indignació dels joves acabarà saltant als titulars en els informatius en forma de revoltes. «Si n¿hi va haver a Grècia, Londres i París, no hi ha cap raó perquè aquí no n¿hi hagi. Si a Egipte i Tunísia han fet caure dictadures en una setmana, ¿què no podríem aconseguir aquí?», es planteja Delgado.
«Si passa, no tindrà la forma tradicional. Avui les mobilitzacions no generen simpaties, ni entre la gent gran ni entre els joves. Aquests, directament, et pregunten a classe plens de dubtes: `¿Per què ens hem de mobilitzar, si no serveix de res?¿», explica Mariona Ferrer, professora de Ciències Polítiques de la Universitat Pompeu Fabra. Aquesta analista ha estudiat els mecanismes de protesta que acostumen a seguir els joves i creu que als d¿ara ja no els valen els camins del passat. «Estan indignats, però no senten que els sindicats, i encara menys els partits, els representin. Només alguna cosa nova i creativa, protagonitzada per un agent amb credibilitat davant d¿ells, pot enganxar-los per posar en marxa aquesta mobilització», opina.

Divorci de la política

El divorci entre política i joventut no és una conseqüència de la crisi, sinó que ve de més lluny. Només cal fer un cop d¿ull a les xifres d¿afiliació de les seccions juvenils dels partits per comprovar la magnitud d¿aquest desinterès: només l¿1,3% dels menors de 29 anys milita en alguna organització política. La més nodrida és la de les Noves Generacions del PP, amb 65.000 afiliats, seguida per les Joventuts Socialistes del PSOE, que compta amb 20.000 socis. Qualsevol grup absurd de Facebook té més seguidors.
L¿abstencionisme juvenil en les últimes eleccions generals va ser 7 punts superior al de la resta de la població. «El mal exemple donat pels grans partits està darrere d¿aquesta desconfiança dels joves, que perceben tots els polítics igual, però la indignació que ha escampat la crisi està canviant aquesta tendència», assenyala Esther López Barceló, secretària de joventut d¿Izquierda Unida.
Quaranta-tres anys després del Maig francès, les possibilitats de tornar a assistir a revoltes semblants són remotes. Ni aquesta és la mateixa joventut, ni té a l¿abast de la mà les mateixes eines. Llavors hi havia llambordes als carrers, però no hi havia internet. La xarxa s¿ha convertit en un dels grans contenidors d¿ira juvenil, i també en un perfecte canal per a la seva propagació. Així ho ha detectat Ricardo Galli, professor d¿informàtica de la Universitat de les illes Balears i un dels promotors de Nolesvotes, plataforma sorgida a l¿empara de la protesta contra la llei Sinde, però que s¿ha vist contagiada per la frustració de la joventut. «Aquesta indignació està present als fòrums i als missatges que escriuen els joves i és un símptoma de l¿ambient que respiren. El problema és que a internet no hi ha líders. Encara hem de veure de quina manera la xarxa es converteix en un instrument per donar sortida a la rebel·lia», apunta Galli.
Smith Agent és un dels que ha participat en aquests fòrums en què ha manifestat la seva ràbia davant el panorama que se li presenta. El nom inventat camufla la seva autèntica identitat, que manté en anonimat perquè ell i els altres 15 joves que formen part del seu grup d¿activistes han participat en diverses accions de ciberguerrilla, com ara alguns atacs a pàgines d¿institucions públiques, en col·laboració amb el col·lectiu Anonymus.

El discurs combatiu

Resideixen al cinturó obrer del sud de Madrid, tenen entre 16 i 27 anys, la majoria encara viuen a casa dels seus pares i molts estan a l¿atur. El seu discurs és combatiu: «Ens han carregat sobre les nostres espatlles els errors dels banquers i els especuladors. Fins ara la joventut ha sigut molt mandrosa, però aviat se¿ns sentirà. Això ha d¿explotar», assegura el jove.
Aquest activista de la xarxa destaca que internet té la qualitat de convertir cada usuari en el noi del megàfon de la manifestació. ¿La pròxima rebel·lió juvenil tindrà lloc a cop de clic? Alguna cosa ja s¿ha experimentat en aquest sentit: a Portugal un grup de joves batejat com Garaçao A Rasca (Generació de la Precarietat) va convocar una manifestació a través de xarxes socials i el 12 de març van reunir 200.000 persones a Lisboa al crit d¿«aquest no és país per a joves». Tohil Delgado valora el potencial viral de la xarxa, però avisa dels seus límits. «A vegades s¿exagera. Pot ajudar a difondre els missatges, però les conquistes s¿aconsegueixen al carrer. Una rebel·lió no es munta fent clic al botó de m¿agrada a Facebook», asse-
nyala el líder estudiantil.

Posar l¿orella a la xarxa

Ara com ara, internet pot servir per conèixer millor què pensen els joves sobre ells mateixos i el seu futur. Posar l¿orella a la xarxa és molt revelador. La web patatabrava.com, que reuneix la comunitat online universitària més gran d¿Espanya (compta amb uns 320.000 usuaris), acaba de fer un sondeig per conèixer millor els seus socis, i entre les seves respostes hi ha algunes pistes que criden l¿atenció: el nombre de joves que creuen que tindran menys oportunitats en la vida que els seus pares duplica els que confien en el contrari. D¿altra banda, gairebé la meitat dels estudiants estan considerant seriosament la possibilitat de sortir d¿Espanya per desenvolupar-se.
Quan se¿ls pregunta pels termes que els identifiquen com a generació, els membres d¿aquesta xarxa universitària enumeren aquestes paraules: «Facebook, futur, digital, connectats, crisi, comunicació, desocupats, despreocupats i conformistes». Veient aquest estudi, Oriol Solé, un dels responsables d¿aquesta web creada a la Universitat Autònoma de Barcelona el 2002, i ja exuniversitari, refreda les expectatives de rebel·lió. «Més que indignats ¿opina¿, veig els joves d¿ara preocupats. Però la majoria no es planteja plantar cara a la situació muntant un nou Maig del 68, sinó buscant-se la vida cadascú pel seu costat»