A començaments de la dècada dels 90, coincidint amb l'ampliació de l'ensenyament obligatori fins als 16 anys, Espanya va adoptar un model d'organització dels centres públics que el pas del temps ha revelat com a discutible, si no equivocat: escolaritzar els nens, a partir dels 12 anys (24 mesos abans que amb l'anterior sistema), als instituts, juntament amb els nois de fins a 18 anys o més que cursen el batxillerat.
Dues nenes es proveeixen de material escolar per a l'inici del curs, dissabte, en una llibreria de Barcelona. jordi cotrina
Informació publicada en la página 22 de la secció de cv Sociedad de l'edició impresa del dia 06 de setembre de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)
Aquesta barreja ha estat un motiu de preocupació per a les famílies. La línia divisòria entre l'escola de primària i l'institut és un territori hostil també per una altra raó: la coordinació entre el professorat d'una etapa i de l'altra no funciona la majoria de les vegades com caldria esperar, i no és gens estrany que l'estudiant que arriba a l'ESO sigui un desconegut per al seu nou professorat. En aquest context, l'escola catalana ha començat a desfer el camí i ha obert l'aixeta a la fusió de centres que escolaritzen l'alumnat d'entre 3 i 18 anys. Demà, amb l'inici del curs, obriran les portes 11 instituts escola.
L'escola concertada s'ha mantingut immune, sota diferents formes, a aquesta separació, i aquesta estratègia li ha procurat uns bons dividends. A finals dels 90, quan es va generalitzar la implantació de l'ESO, el sector públic va acusar les desercions de les famílies que, arribat el moment que els seus fills fessin el salt de primària a secundària, optaven per la segona després d'haver apostat, durant nou anys, per la primera. Els instituts infonien respecte, i fins i tot por.
COMBATRE L'ABANDONAMENT /La llei d'educació de Catalunya
(LEC), aprovada fa un any, ha vingut a posar remei a una situació en què l'escola pública li disputava l'espai a la concertada en desigualtat de condicions. Un dels principals ideòlegs de la norma, el secretari de Polítiques Educatives de la Generalitat, Francesc Colomé, assegura que amb els instituts escola és possible combatre més bé «l'abandonament escolar» i les dificultats dels alumnes de classes socioeconòmiques desafavorides per mantenir el ritme acadèmic. «Aquest model permet fer el seguiment complet d'un alumne i detectar perfils problemàtics des de molt aviat», afirma. «Des del punt de vista pedagògic sembla molt recomanable», a més de «proporcionar seguretat als pares». Colomé creu que ha arribat el moment de portar a terme «una gran operació» que impulsi aquest tipus de fusions.
L'institut escola Costa i Llobera, amb 900 alumnes i 66 ensenyants, és una rara avis. Situat a la ciutat de Barcelona, funciona com a tal des de la seva creació, com a centre privat, fa cinc dècades. 22 anys enrere va ingressar a la xarxa pública, però això no li ha impedit seguir escolaritzant nens de primària i adolescents de secundària sota el paraigua del mateix projecte educatiu, valent-se de la seva condició de centre experimental.
PRECURSORS / La directora del centre, Rosa Artigal, subratlla «l'enriquiment que comporta el treball en equips formats per mestres i professors. Són professions diferents i és un repte poder treballar conjuntament». El model no ha estat mai en crisi, assegura Artigal, que presumeix de comptar amb un únic equip directiu, un sol claustre, un consell escolar i una única associació de pares d'alumnes.
La directora del nou institut escola de Castellbisbal (Baix Llobregat), Núria Orte, no té cap tipus d'experiència en la gestió d'aquesta mena de centres, però creu que «eviten la ruptura que es pot produir en la línia educativa, que així té més coherència». Caldrà adequar les formes de treball dels professionals d'una etapa i de l'altra, «arribar a acords», admet, una tasca àrdua que no matisa gens la seva il·lusió.
El més llegit
25/05/2012 Societat
26/05/2012 Barça
25/05/2012 Barça
El més comentat
El més valorat
El més enviat
 |
 |
 |
 |
 |
