Abans, molt abans que la Iniciativa Legislativa Popular (ILP), abans que la prohibició a les Canàries, abans que les organitzacions ecologistes i abans que les organitzacions defensores dels animals, abans, molt abans, hi va haver un Papa. Precursor dels que veuen avui en les corrides una diversió de salvatges, la imatge emmarcada d'Antonio Michele Ghiselieri, en un món fetitxe, hauria d'adornar com un tòtem el despatx de tot director d'oenagé que en aquest segle XXI hagi declarat la guerra a la lídia. Pius V, el primer prohibicionista. Pius V, el Papa que era amic dels toros.
Informació publicada en la página 4 de la secció de Tema del día de l'edició impresa del dia 28 de juliol de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)
Encara que no fos estrictament amic; o ho fos només de rebot. En realitat, la butlla que va divulgar el 1567 el papa Ghiselieri, amb el seu Pontificat iniciat de poc, un text en què parlava d'«espectacles cruents i vergonyosos, propis no d'homes sinó del dimoni», era més producte de la seva preocupació per la integritat de les persones. No dels toros. El document recordava que «les lluites amb toros i altres feres en espectacles públics i privats» comportaven sovint «morts humanes» i «mutilació de membres», i, més important, representaven un «perill per a l'ànima». El contundent Papa va anunciar que castigaria la desobediència amb l'excomunió, i que ningú que perdés la vida torejant tindria dret a sepultura cristiana.
¿Espanya? Espanya va fer els ulls grossos. Felip II no va prendre mesures, es diu que per no enfadar les Corts, encara que l'argument que enarborava quan el Papa, una vegada i una altra, es molestava a recordar-li les seves obligacions, és que el poble sentia més debilitat pels toros que per l'Església, que menyspreava l'amenaça d'excomunió i que prohibir a la força l'espectacle podia conduir a un aixecament popular.
Van ser les mateixes raons que va desplegar davant el següent pontífex: Gregori XIII. I aquest el va escoltar. Va publicar la seva pròpia butlla suavitzant la prohibició de Pius V i va tornar a permetre a la pràctica les corrides; de manera que si a algú li semblen marejadores les anades i vingudes de la ILP, hauria de fer un cop d'ull a la història de papes, reis i toros: bàsicament una successió de prohibicions, permissions, concessions i transigències.
És a dir, que la cosa no es va acabar aquí: va venir de seguida Felip V, que no entenia res perquè era francès (diuen els taurins), o que per ser-ho entenia molt (diuen els antitaurins), i que en qualsevol cas va engegar a rodar els esforços del seu antecessor. Senzillament, va prohibir els toros. No al poble, però sí als cortesans. Li semblava, com a Pius V, i com a home refinat que era, però sobretot perquè era fill de la Il·lustració (diuen els antitaurins), un espectacle salvatge.
D'esquena al poble
Gairebé no hi va haver rei que no s'ocupés dels toros. Ferran VI va ser condescendent: els va permetre, però a condició que els beneficis obtinguts es destinessin a la caritat; Carles III els va prohibir; Carles IV també, i quan li va arribar el torn, Ferran VII els va permetre. La lídia va ser durant molt de temps objecte d'encès debat polític, i fins ben entrat el segle XIX el Parlament la va incloure una vegada i una altra en l'ordre del dia, gairebé sempre per iniciativa dels governs liberals de llavors. De manera que també hauria de figurar a la llista d'ídols antitaurins José María Quiñones, marquès de San Carlos i Montevirgen, l'últim que abans del segle XX va proposar una votació per prohibir-los. Però, amb el costum ja consolidat, i just en una època en què toreros com Lagartijo i Frascuelo congregaven multituds, votar en contra dels toros era girar l'esquena al poble. Així que no va prosperar.
El més llegit
25/05/2012 Societat
26/05/2012 Barça
25/05/2012 Barça
El més comentat
El més valorat
El més enviat
 |
 |
 |
 |
 |
