elPeriódico.com

Semblava un somni. L'estació de metro de Sol és la més transitada de Madrid, i cada començament de cada dia està plena d'usuaris que ensopeguen entre si i busquen espai a les andanes i combois. Ahir, a les nou del matí, estava deserta, en silenci, envoltada d'un halo d'onírica irrealitat. I, no obstant, era cert: era el 29 de juny del 2010, amb una Espanya en crisi, un Govern que pretén afrontar-la retallant el sou dels funcionaris, un Parlament madrileny que ha copiat a la seva manera la mesura i l'aplica als seus empleats (la baixada és d'un 5% de mitjana), i uns treballadors del suburbà que també van imitar els funcionaris i van fer vaga. Però aquesta vegada va ser de debò i la vulneració dels serveis mínims va deixar dos milions de persones sense metro.

Cua de gent en una estació d'autobusos de Madrid, ahir. REUTERS / SUSANA VERA

Cua de gent en una estació d'autobusos de Madrid, ahir. REUTERS / SUSANA VERA

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 26 de la secció de cv Sociedad de l'edició impresa del dia 30 de juny de 2010 VEURE ARXIU (.PDF)

L'aturada va començar dilluns i no va tenir grans incidències, però ahir va ser absoluta. També, en principi, ho serà avui. Tots els trens van estar aturats, i en van resultar afectats els desplaçaments de dos milions de persones que van haver de triar entre uns autobusos que a partir de la quarta o cinquena parada del seu recorregut ja no recollien viatgers perquè allà dins no hi cabia ningú més; uns taxis cars i escassos; un servei de Rodalies que de poc serveix per desplaçar-se pel centre, i uns cotxes particulars que al llarg d'una M-30 asfixiada en hora punta es desplaçaven més a poc a poc que els vianants.

EL FRUITER DE BANGLA DESH / Fokhruddin Chowdhury és fruiter, bangladeshià i fan de la selecció espanyola. Al seu comerç té una petita televisió en què disfruta d'una pel·lícula de Bollywood rere l'altra i no sol estar al cas de les notícies del seu país de residència, així que ahir, jornada en què es va agafar el dia lliure per veure el partit entre Portugal i el seu equip

–«el meu equip», va subratllar–, ho desconeixia tot sobre l'aturada al metro. Chowdhury, vestit amb una bandera espanyola com a capa, volia desplaçar-se al migdia des de Lavapiés, on viu i treballa, fins a Carabanchel, el barri on diversos compatriotes també ociosos l'esperaven per anar escalfant el xoc. Va baixar les escales del metro, va intentar ficar el bitllet i un vigilant li va aturar el braç i li va dir que hi havia vaga. Chowdury no ho va entendre. «A veure –va insistir l'agent privat, pronunciant amb calma cada una de les síl·labes–, que no hi ha metro a cap banda».

Chowdury, amb la seva capa espanyola, se'n va anar a la parada de taxis de la plaça de Lavapiés. No n'hi havia cap. Va caminar fins a una parada d'autobús i va veure com diversos dels vehicles municipals no s'aturaven. Després de 50 minuts, va poder agafar-ne un. Just abans, va dir: «A Madrid, ara, cau cada nit una tempesta tropical i el transport no funciona o està molt ple. ¡Madrid sembla Bangla Desh!».

MOLT EMPIPATS / Per la seva familiaritat amb el caos i perquè en el desplaçament (futbol a part), no s'hi jugava gaire, Chowdury ho va viure sense dramatisme. Els empipats van ser els que van arribar tard a la feina; la Comunitat de Madrid, que va anunciar expedients per als treballadors i va amenaçar de portar als tribunals el secretari general del Sindicat de Conductors a Metro de Madrid, Vicente Rodríguez, per la seva frase «Madrid rebenta»; el Govern, que va dir respectar el dret de vaga però va insistir que els serveis mínims hi són per complir-los, i els usuaris que a la tarda esperaven que es reobrís la línia 8 –la que va fins a l'aeroport– i es van trobar que, tot i que els antiavalots van neutralitzar els piquets, no va sortir cap tren perquè no havia qui els conduís.

¿Una vaga salvatge? No per a CCOO i la UGT. Els seus líders, informa Mercedes Jansa, van carregar la responsabilitat sobre l'Executiu madrileny i van dir que els serveis mínims eren «abusius».