¿És possible sostenir el model social europeu i aconseguir tornar a crèixer només amb austeritat? La doctrina Merkozy que no hi ha recuperació sense una austeritat fiscal sense concessions, pot conduir al que alguns ja anuncien com un veritable «suïcidi econòmic col·lectiu».
Informació publicada en la página 16 de la secció de Política de l'edició impresa del dia 24 de gener de 2012 VEURE ARXIU (.PDF)
El debat rau en si és millor primer equilibrar els comptes per créixer, o és prioritari créixer primer per generar ingressos que aconsegueixin equilibrar els comptes. O, en altres paraules, si les retallades no només lesionen l'exercici dels drets socials bàsics com ara l'educació i la salut, sinó que contribueixen a deprimir més l'economia i impedeixen així la creació d'ocupació.
Per trencar l'espiral negativa en què podem entrar caldria retornar al cercle virtuós de la recuperació econòmica a partir de la creació de confiança com a condició prèvia i, posteriorment, a partir de les reformes i l'expansió de la despesa pública productiva.
Una confiança basada en el fet que els sacrificis seran suportats amb equitat i que seran útils per a la sortida de la crisi, quan s'apliqui un ambiciós programa de reformes que garanteixin els drets socials bàsics públics i universals, i també una política de reactivació de l'economia, recuperant les inversions estratègiques en recerca i formació.
La confiança es pot construir a partir del pacte, de compartir diagnòstic i la definició d'un full de ruta. Els governs de progrés (2003-2010), tot i no estar en situació de crisi i tenir majoria parlamentària, van impulsar una política de concertació i diàleg que va cristal·litzar en cinc pactes nacionals i en l'acord estratègic. Alguns d'aquells pactes fins i tot van obtenir el suport de CiU, que aleshores estava a l'oposició.
No ha estat aquest el cas de CiU, ara des del Govern. En aquest any perdut de lluita contra la crisi no ha sabut aprofitar el crèdit que els agents socials i econòmics li van donar amb motiu de la cimera anticrisi (la primera mesura proposada pel PSC en l'acord per afavorir la investidura d'Artur Mas). Tampoc ha administrat el suport que al Parlament li han atorgat els grups de l'oposició a través d'innumerables propostes i iniciatives que han acabat desades en un calaix. Sembla que CiU s'estima més la vella recepta; peix al cove amb Madrid, i qui dia passa any empeny fins que escampi la boira pel que fa a la crisi. La conseqüència d'això: tots els pactes aturats, els acords incomplerts, i una «via catalana» per a la sortida de la crisi que no apareix per enlloc.
Pere Navarro va allargar la mà a l'acord en un nou intent de reprendre la via del pacte social, un pacte que ha de comptar amb el principal partit de l'oposició a Catalunya si vol reeixir. Els pressupostos del 2012 acordats amb el Partit Popular són una galleda d'aigua glaçada, però la mirada ha d'anar més enllà.
Model de cohesió
Un pacte social hauria de ser complementari a un pacte de caràcter fiscal. Voler contribuir a la millora del sistema de finançament implica participar del destí d'aquesta millora; la reactivació de l'economia i també garantir el model de cohesió social. Un pacte social que ha d'aconseguir sumar empresaris i sindicats, però també associacions professionals, el tercer sector social i el món acadèmic i de la recerca.
Dialogar no té preu, de fet és gratis, però s'ha de saber de què parlar i en quina direcció es vol anar. Dues condicions que hauran de ser aclarides per l'actual Govern de CiU.
25/05/2012 Societat
26/05/2012 Barça
25/05/2012 Barça