És pesat parlar sempre del mateix, però es fa inevitable davant l'udol del clima de secessionisme profètic que campa lliurement gairebé sense crítica. Els mitjans de comunicació que se sufraguen amb els impostos de tots els catalans no ens estan oferint un debat serè i equilibrat sobre una virtual separació. No hi ha controvèrsia democràtica, sinó deriva impositiva. Matí, tarda i nit transmeten les consignes governamentals d'agitació i propaganda per aconseguir una mobilització massiva dimarts que ve. En aquesta Catalunya que passa per ser tan liberal en les seves essències, ¿quants ho denuncien? ¿Com s'està construint realment aquest debat? ¿Per quina raó la Diada d'aquest any és tan diferent de les altres? ¿No deu ser que a CiU li interessa per justificar un avançament electoral amb l'excusa que el país ha arribat a una situació límit, com ahir va deixar caure Artur Mas? ¿Per què la intel·lectualitat benpensant només s'atreveix a escriure necrològiques del PSC?

El que de veritat importa no és quanta gent anirà la manifestació, menys del que TV-3 ja afirma a bombo i platerets, encara que sens dubte molts. L'important és el que passi l'endemà. ¿I què passarà? Doncs res. CiU es carregarà de raons per seguir jugant a l'estratègia padana de «la puta i la Ramoneta», l'agitprop independentista pensarà a muntar aviat un altre gran sarau, i els altres estaran contents d'haver participat en un acolorit acte de protesta, en què cadascú va exhibir el seu lema. Fixeu-vos que a Madrid a ningú el preocupa si dimarts hi aniran molts o pocs. «El món ens estarà mirant», ha assegurat el portaveu del Govern, Francesc Homs. Escolteu, la independència només deixarà de ser un pesat bla-bla-bla el dia que algú l'escrigui en un programa electoral i guanyi clarament unes eleccions.

El que de veritat importa és que l'endemà comença un nou curs escolar amb prop de 20.000 alumnes més i 2.000 professors menys, entre l'escola pública i la privada. Un curs que per a molts serà un autèntic calvari: sense ajudes per a llibres o per a l'atenció matinal, amb moltes més carmanyoles que no pas beques menjador. ¿Per què la intel·lectualitat pseudoprogre no es preocupa més per la supervivència de les famílies treballadores, o davant el drama de la pobresa infantil, en lloc d'aclamar un tortuós viatge de ruptura amb la resta d'Espanya?

El que de veritat importa és el drama de l'atur en les seves múltiples variants. O que ningú pensi seriosament què farem amb els nostres joves. O com podem evitar que els millors talents se'ns vagin. Encara que l'única cosa que avui m'alegra una mica és que ens hàgim salvat d'Eurovegas, i això que CiU estava disposada a malvendre un estratègic tros del país a un magnat ultraconservador i mafiós. El que de veritat importa és la gent, i no pas donar pàbul a l'obsessió nacionalista que no hi ha una nació plena sense l'existència d'un Estat propi.