elPeriódico.cat

Un abans i un després. L'abans: avui fa un any, una manifestació massiva desbordava Barcelona per rebutjar la retallada de l'Estatut que acabava de fer el Tribunal Constitucional (TC), en una tardana resposta al recurs del PP contra la Carta catalana. En aquell 10-J, Artur Mas era cap de l'oposició i va augurar que el clam marcaria "un abans i un després en la història de Catalunya".

El després: avui, el Govern acaba de segellar una aliança de llarg abast amb el PP que converteix aquest partit en la nova frontissa de la política catalana. Una contraposició tan grossa representa la força de la sacsejada que ha canviat, en un any, la distribució de les peces al tauler de joc. L'independentisme social es resisteix a afluixar, però la pèrdua d'impuls entre els partits li ha imposat la sordina. Avui crida menys, ha canviat el seu timbre i ja no el mou tant la bandera, sinó que pesa més la cartera.

El testament del 10-J es va escriure el 28-N i va tenir, en la pràctica, un únic beneficiari. CiU va assumir el volant del Govern, però també el del vehicle independentista. El va orientar cap al dret a decidir, però va modular el fre i l'accelerador al seu gust. Aquella mobilització va deixar un pòsit que el Centre d'Estudis d'Opinió ha fet emergir: més catalans votarien avui sí que no en un referèndum independentista. La crisi i el dèficit fiscal han fet créixer el sac del sí amb gent que no anhela la ruptura, però que no veu cap altra sortida. Confessen que els mou la recerca del benestar econòmic, encara que el lligamb amb Espanya es manté com a fre.

L'estratègia del Govern d'apostar pel concert econòmic i confiar, mentrestant, en el peix al cove ha accentuat el gran obstacle del secessionisme: la falta d'un agafador estable en un Parlament amb cada vegada menys diputats independentistes (de 21 a 14 al novembre). CiU ha relegat el debat i només aviva la flama en els partits amistosos, com en la consulta de Barcelona. La tàctica li funciona a les urnes, però no evita que aflorin tensions latents a la federació. Així mateix, la dispersió del vot independentista i el messianisme inherent a la ideologia han fet estralls. ERC va pagar car el càstig al tripartit i orbita a la recerca de líder i cohesió després de desaparèixer dels grans ajuntaments. Joan Puigcercós va fer les maletes i Josep-Lluís Carod-Rovira va abandonar el vaixell. Els altres dos messies, Joan Carretero i Joan Laporta, van protagonitzar una lluita d'egos que no els va portar enlloc.

>> Més informació a e-Periódico