Tot i que el cop de timó va ser el 2010, després de les eleccions del 2008 ja es va veure que el discurs optimista que unia creixement-ocupació amb la socialdemocràcia redistributiva s'estavellava contra la realitat. I per compensar part dels seus votants, el PSOE va radicalitzar altres assumptes. L'avortament no es tocava des de la prudent llei de Felipe González del 1985, i poca cosa es podia objectar a una norma de terminis. Però un sector socialista va voler treure pit i va advocar perquè les menors poguessin avortar sense permís patern, cosa que va eriçar molts dels seus propis votants. I al caure en l'excés, el PSOE va propinar una sonora bufetada a la seva centralitat. Allò es va conèixer com el leirisme (de Leire Pajín), llavors secretària d'organització, abanderada del feminisme i després ministra de Sanitat.

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 23 de la secció de Política de l'edició impresa del dia 03 de febrer de 2012 VEURE ARXIU (.PDF)

Ara, després de les propostes del ministre de Justícia sobre el Consell General del Poder Judicial (CGPJ), que reforça els jutges conservadors, la cadena perpètua revisable i el retrocés a una llei de l'avortament més estricta que la del 85, sembla com si Gallardón -bèstia negra de la dreta del PP- volgués ser la Leire Pajín de Rajoy. Sap que liderar el PP (un dia) implica mimar una mica la dreta-dreta del partit i Esperanza Aguirre l'hi posa cru. I pot considerar que li convenen missatges de la dreta tradicional (Aguirre és més de la dreta econòmica pura).

I el PP necessita un cert leirisme. El Govern no és aznarista (no hi ha ni Mayor, ni Astarloa, ni Trillo, ni Acebes, ni Zaplana). S'ha de fer algun gest a la dreta extrema. És el seu avantatge (més vots) i la seva creu (més tancament doctrinal) respecte al PSOE: no té la competència d'una Dreta Unida, similar a IU.

A més a més, en economia, el PP (contra el que va prometre quan era a l'oposició) no pot canviar les coses. A curt termini, segueix la política de reducció del dèficit de Salgado (cosa que obliga a apujar impostos), i demana permís per a tot a Brussel·les i Berlín. En el que és substancial, Montoro és, mal que li pesi, continuista. I acabem de sentir que a Rajoy, com li passava a Zapatero, també el preocupa la reacció sindical davant la reforma laboral.

Si el PIB caurà un 1,5% i l'atur segueix pujant, al PP li interessa visualitzar canvis en altres fronts, encara que -com diria Rajoy- no siguin «les coses que preocupen la gent». Per això s'ha fet la contrareforma de Gallardón: rebobinar l'avortament però més enllà de la llei del 1985, cosa que no es va atrevir a fer ni Aznar. Igual que amb el CGPJ. El perill és caure en un leirisme a la inversa. Al treure pit dretà es pot enervar els moderats que voten el PP. Molts electors veurien bé retocar les estridències de la llei del 2010, però no volen ni grans polèmiques ni canvis bruscos. Al buscar l'aplaudiment dels més polaritzats, el ministre de Justícia s'arrisca a incomodar les classes mitjanes urbanes.

S'haurà de veure el final. L'exili de Trillo a Nova York (similar al de Fraga a Londres) confirma que Rajoy retribueix poc la dreta-dreta. I la compareixença de Fernández Díaz al Congrés indica que -amb prudència- s'assumeix que el final de la violència d'ETA obligarà a moure coses a Euskadi. Rajoy és un conservador biològic, però també un elefant que sobreviu. Confessa que viu «en l'embolic» i sap que el regne dels profetes no és d'aquest món.