El Periódico

Català de l'Any 2016

Sacsejada en el sistema educatiu / L'anàlisi

L'aventura de la immersió

El coneixement del castellà dels nens catalans és igual que el dels de la resta d'Espanya

ALBERT BRANCHADELL

Dimecres, 5 de desembre del 2012

Jordi Pujol, en una escola de Santa Coloma de Gramenet el 1988.

El model lingüístic escolar català ara qüestionat es va començar a forjar el 1978. Abans de la Constitució, el Govern espanyol va aprovar un reial decret que establia l'assignatura obligatòria de català i introduïa la possibilitat d'utilitzar-lo com a llengua vehicular. Un cop aprovats la Constitució i l'Estatut del 1979, que no fixen cap model lingüístic escolar, el primer Govern de la Generalitat va prendre les seves primeres decisions en aquesta matèria, que s'orientaven cap a un model dels anomenats separatistes. Així, el decret 270/1982 permetia als centres utilitzar una única llengua vehicular en totes les matèries (català o castellà). En aquest context, els partits polítics catalans es van embarcar en la redacció de la llei de normalització lingüística, en una laboriosa recerca de consens en la qual van acabar prevalent les tesis dels partits d'esquerra, que veien en una sola xarxa escolar amb el català com a llengua principal una de les claus de la cohesió social.

La llei de normalització no va introduir la immersió lingüística (tan sols anuncia que la llengua catalana ha de ser utilitzada «progressivament»). En el seu desplegament sí que es va detectar un canvi de rumb. El decret 362/1983 va apuntar a una generalització de la docència en català. A instàncies del Govern espanyol, el decret va ser modificat per incloure l'obligació d'impartir almenys una matèria en castellà -una obligació àmpliament oblidada tant en la legislació posterior com en la pràctica de les escoles.

El procés de generalització del català com a llengua vehicular va culminar en els anomenats decrets d'immersió del 1992, que desenvolupen la LOGSE a Catalunya. El decret 75/1992 és el primer text normatiu de la història que diu que el català «s'utilitzarà normalment com a llengua vehicular i d'aprenentatge». Paral·lelament, el naixent model lingüístic escolar català va ser objecte del primer desafiament judicial seriós. Després d'un llarg procés, la llei del 1983 va acabar a la taula del Tribunal Constitucional, que el 1994 va emetre una sentència històrica que va donar el vistiplau al paper del català com a «centre de gravetat» del sistema educatiu. Les controvèrsies actuals sobre el model lingüístic escolar deriven d'una mala lectura d'aquella sentència. Contra José Ignacio Wert, el TC va aclarir que la Constitució no estableix un dret a escollir la llengua vehicular de l'ensenyament; contra Irene Rigau, va establir que el castellà no pot ser exclòs com a llengua vehicular.

La llei del 1998 i l'Estatut

Un cop salvada la llei del 1983, el legislador català va procedir a blindar la immersió introduint-la en la llei de política lingüística del 1998 i en el nou Estatut del 2006. La llei del 1998 no va ser recorreguda (Aznar encara parlava català en la intimitat), però sí que ho va ser l'Estatut. La imperícia del legislador català (que va inventar un dret a rebre l'ensenyament en català) va suggerir als magistrats del TC que també existeix un dret a rebre-la en castellà. A partir d'aquí el Tribunal Suprem va començar a qüestionar la immersió. En les seves sentències del 2010 va demanar la «reintroducció» del castellà com a llengua vehicular en tots els cursos, amb el lleu matís que correspon a la Generalitat fixar el percentatge «donat l'estat de normalització lingüística aconseguit».

L'última fita és l'avantprojecte del ministre Wert, que s'agafa al Suprem: el castellà ha de ser vehicular, malgrat que l'Administració pot dispensar un «tracte diferenciat» al català «en funció de l'estat de normalització lingüística». Però Wert va més enllà del Suprem i s'inventa un esguerro que no sobreviurà al tràmit parlamentari: si en una localitat no hi ha escoles en les quals el castellà sigui vehicular juntament amb el català, els pares interessats podran enviar els seus fills a escoles privades que utilitzin el castellà com a única llengua vehicular, a compte de l'Administració autonòmica. (Entre altres coses, aquest no és el model que Alicia Sánchez-Camacho va vendre en les últimes eleccions.)

En aquest debat s'ha perdut de vista l'únic principi que, almenys sobre el paper, comparteixen els uns i els altres. Els alumnes catalans han d'acabar els seus estudis sabent català i castellà. Totes les avaluacions de l'Institut Nacional d'Avaluació Educativa mostren que el coneixement del castellà dels alumnes catalans és comparable al dels seus col·legues de la resta d'Espanya. Però clarament la discussió no se situa en el terreny pedagògic sinó en l'estrictament polític. En aquesta matèria, el PP ha experimentat un gir: en el seu programa per a les eleccions del 2004 no hi havia cap referència al castellà com a llengua vehicular; en el del 2008 va sorgir la idea del «bilingüisme integrador», segons la qual el castellà havia de ser vehicular «juntament amb l'altra llengua cooficial». Si Mariano Rajoy no vol que el bilingüisme integrador acabi desintegrant Espanya, s'hauria de plantejar molt seriosament la continuïtat del ministre Wert. Amb un problema com aquest al Ministeri d'Educació, ni Duran serà capaç de refer ponts amb el PP.