No es pot dir mai d'aquesta aigua no en beuré i no passaré mai caps de setmana caribenys a Marbella, però no sembla que Gonzalo Moliner sigui un home gaire donat a l'ostentació ni a estar tot el dia estirat en una hamaca d'hotel. «Si no fos jurista seria agricultor», explicava recentment a la revista especialitzada Iuris. De fet, «treballar al camp i llegir» són dues de les seves tres aficions preferides. L'altra, la tercera, és la seva professió: fa 43 anys que està dedicat a una carrera judicial que va estrenar a Mataró i que el va portar a Alzira, Ciudad Real i Castelló (divendres farà 68 anys que va néixer en un petit poble d'aquella província, Fuente la Reina). Després es va instal·lar a València i fa uns quants anys que té feina a Madrid.

Abraçada Fernando de Rosa, vicepresident del CGPJ, i Moliner. EFE / MANUEL H. DE LEÓN

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 17 de la secció de Política de l'edició impresa del dia 18 de juliol de 2012 VEURE ARXIU (.PDF)

El substitut de Carlos Dívar com a cap màxim dels jutges va ser nomenat president de la sala Social del Tribunal Suprem el gener del 2008. Anteriorment va tenir un lloc a la sala Social del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana. Va ser entre el 1990 i el 1998, anys després de deixar clar el seu perfil progressista.

El 1983 es va convertir en un dels fundadors de Jutges per la Democràcia, i fa uns mesos va tornar a demostrar que no és dels que accepten sense dir ni piu el que dicta el Govern de torn. Expert en dret del treball, no es va privar de qualificar la reforma laboral de «tremenda» i d'advertir que hi havia la possibilitat que recorregués diversos aspectes del text «perquè poden estar al límit de la inconstitucionalitat».

La inhabilitació de Garzón

També va alertar que la nova legislació pot malmetre la «llibertat dels sindicats», i que la sala Social del Suprem podia veure's desbordada per una «allau» de recursos. No obstant, va deixar ben clar que aplicarà la normativa que aprovi el poder legislatiu.

Perquè que ningú esperi grans insubmissions per part d'un magistrat -encara que no es pot dir mai que el cop de destral de Rajoy no pugui aconseguir-ho-. Com també és difícil (Dívar ho va aconseguir) que un jutge en critiqui un altre públicament. En el cas de la inhabilitació de Baltasar Garzón, per exemple, Moliner va evitar esquitxar els seus col·legues. «Quan el Suprem es fica en territoris que haurien de ser propis d'un jutjat, es fica en un tema que políticament és complicat. És el tema dels aforats», va explicar a Iuris. Però després va aclarir: «Els meus companys magistrats han fet el que havien de fer, no han estat influenciats políticament».

Paraula d'un jutge que ha aconseguit el seu «màxim èxit» mantenint «al dia» els seus jutjats: la sala Social és de les poques que resol els assumptes en menys d'un any. Almenys era així abans de la reforma laboral del PP.