Han hagut d'esperar 75 anys per poder relatar en el solemne saló de plens del Tribunal Suprem la història tantes vegades narrada en la intimitat familiar. Ja no són els fills de les víctimes, sinó els seus néts, i ho fan «amb la mateixa dignitat, però sense la mateixa por» que els seus familiars, perquè ara saben que tenen dret a exigir justícia i reparació per la seva desaparició, perquè les seves mares o pares puguin «tancar» les seves ferides abans de morir.

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 22 de la secció de Política de l'edició impresa del dia 03 de febrer de 2012 VEURE ARXIU (.PDF)

Les quatre víctimes de la dictadura franquista que ja han declarat han exhibit la força dels supervivents de crims «terrorífics», com els va definir l'historiador Ángel Rodríguez. En la sessió d'ahir, dues dones, nétes de desapareguts, van explicar la seva particular història. Josefina Musalem busca des de fa 33 anys una tia de qui va perdre el rastre quan els seus avis van ser detinguts el 13 d'agost de 1936.

«Li van rebentar el ventre»

«L'àvia estava embarassada, i quan la van pujar al camió va començar amb els dolors de part. Quan la família va preguntar per ella els van dir que el tret de gràcia li havia rebentat el ventre». Anys després, mort el dictador, els seus descendents van descobrir que havia donat a llum una nena sana. «Des d'aleshores no hi ha pedra que no hàgim aixecat per trobar-la».

L'avi de María Antonia Oliver va ser detingut per ser de la CNT i la primavera del 1937 li van dir a l'àvia que havia estat posat en llibertat. La família va saber llavors que «havia estat conduït directament a la mort». No obstant, els falangistes van donar una altra versió. «Van dir que els rojos són uns covards i que devia haver fugit a Menorca o Barcelona o se'n devia haver anat amb una altra dona». Una mentida que ha causat «un dolor i un patiment permanent» a aquesta família. Com a tantes víctimes.