El Periódico

Dos casaments i una fundació

Les dones de Millet i Montull i les filles del primer han donat la raó a Milan Kundera: no hi ha patiment tan terrible com la insuportable lleugeresa de ser ric

Dos casaments i una fundació

Dilluns, 20 de març del 2017 - 22:14 CET

Dilluns va arribar la primavera i va obrir la sessió Marta Vallès, que és la dona de Fèlix Millet. Portava un croissant agafat amb un tovalló de paper de la cafeteria, i a l’entrar a la sala l'hi va encolomar a la seva filla, que la va acompanyar amb la pasta a la mà en el sentit reboster de l’expressió. També compareixia Mercedes Mir, que és la dona de Jordi Montull.

No hi anaven com a acusades, però tampoc com a testimonis, així que es va concloure que hi eren en qualitat de demandades civils, una condició que ni la mateixa presidenta del tribunal va ser capaç de precisar, però que va servir per dispensar-les de prestar jurament i permetre’ls contestar a qui consideressin. Al final va resultar que només els van voler preguntar l’advocat que representa la Fundació del Palau i l’advocada defensora de Marta Vallès, la qual és hereva (la dona de Millet, no l’advocada) de la fàbrica paperera Guarro, i seguint la tradició familiar va fer molt bon paper.

«El meu marit és bona persona, però millor no discutir-hi», això va ser el que va contestar quan li van preguntar si va tenir coneixement del que havien costat les obres de casa seva, els casaments de les seves dues filles o els grans viatges amb la família, i d’on van sortir aquells diners. I acte seguit ho va argumentar: «El meu marit tenia molts ingressos: de la Mútua, del Palau, de la Caixa..., i jo no li preguntava mai d’on sortien els diners, perquè teníem diners». Llavors l’acusació va voler saber si tenia idea de per què ara li demanaven explicacions, i ella va respondre: «¡Em dec haver portat malament!» Ja ho va dir Milan Kundera, no hi ha patiment tan terrible com la insuportable lleugeresa de ser ric. Per la seva part, Mercedes Mir, la dona de Montull, va explicar que de jove havia estudiat Comerç, que firmava sense preguntar tot el que li demanava el notari i que «a casa els diners eren de casa» i no es distingia d’on venien. Respecte als viatges, va explicar que sempre va creure que eren un regal que els feia el senyor Millet. La classe obrera va al paradís i la classe mitjana a Palafrugell.

També en condició de demandades civils van declarar Clara Millet i la seva germana Laila (que era la que s’havia quedat el croissant). La Clara és la filla hippy amb residència a Austràlia, i va dir que només es va assabentar de les despeses del seu casament quan va sortir el cas a la premsa, i, és clar, es va quedar glaçada. Va aprofitar per retreure-li al seu pare que dels 400 assistents al tiberi al Palau, a ella només la deixés convidar dues taules, i que a sobre se celebrés el casament un divendres laborable a la una del migdia, de manera que els seus amics estaven treballant. Va desmentir l'acanada de Millet al pare del nòvio, i va aclarir que el seu sogre només havia assumit la despesa dels seus convidats particulars i del discjòquei (tot just uns 8.000 euros). Abans d’haver d’emigrar a Austràlia, ja que per Europa se li han tancat les portes amb l’escàndol del seu pare, treballava al Palau; però la van acomiadar, va anar a judici laboral i el va guanyar. Tot i així, va decidir marxar amb el seu marit. Aquí, el seu pare els havia ajudat amb el lloguer del pis donant-los diners en efectiu.

Als EUA va ser on va haver d’anar la seva germana Laila, que és més de fantasia interior; però ho va fer per donar a llum les seves filles perquè així tinguessin la doble nacionalitat i «més oportunitats». Com que la Mútua (que havia presidit Millet) no li cobria el part a l’estranger, es va canviar a Wintenthur que el part el cobria en part (i el que faltava ho posava el seu pare). Durant la declaració es va mostrar molt compungida perquè a Amèrica ha hagut de començar la seva vida des de zero, ha arribat a rebre ajuda de l’Estat, ja que els ingressos familiars eren molt baixos, i ara els seus fills gairebé ni coneixen els avis, els seus pares es fan grans i la família passa les festes de Nadal sola.

Su primer agente, Horacio Gaggioli, revela que su llegada al Barça solo se debió a "las circunstancias de la vida"